No ser guanyadora de la loteria afecta la meva vida personal. La falta de diners em genera força maldecaps, contratemps, incomoditats, angoixes, frustracions i altes desgràcies quotidianes, a més de fer-me perdre molt de temps en tasques prosaiques com cuinar o netejar la casa i obligar-me a abstenir-me de la vida de luxes i plaers que m'agradaria tenir. També té coses bones. Per exemple, sé que la meva parella està amb mi per amor, cosa que no sé si poden dir alguns fills de multimilionaris o en Silvio Berlusconi. Qui no es consola és perquè no vol.
En una petita empresa no tenir un munt de diners també genera molts contratemps i limitacions. Tot i que com a filosofia m'agrada que sigui així (amb l'austeritat en el mateix ADN de l'empresa), de vegades ser petit és catastròfic. Aquesta setmana m'he topat amb una situació que reflecteix perfectament el que dic. Us ho explico.
Fa temps que ens mirem amb molt interès la pàgina de licitacions d'una entitat pública del Govern. Tot i que el nostre client és eminentment privat, aquesta entitat presta un servei externalitzat que ningú no pot fer millor que nosaltres. La licitació, amb un import de 50.000 euros, té un plec de prescripcions tècniques prou complicat per a uns novençans com nosaltres, però el que no siguem capaços d'aprendre a hores d'ara... Desafortunadament, no tot es pot combatre amb creativitat i hores de feina nocturna. L'adjudicació obliga a avançar una garantia de 2.500 euros, que estaran aturats durant el temps que duri el contracte, i té una condició que ens deixa fora de competició: l'empresa adjudicatària ha de tenir una facturació anual mitjana de 100.000 euros en els tres últims exercicis. A banda que tenim només dos anys de trajectòria, el 2011 no vam arribar a aquesta xifra. Frustrant? Tant com no arribar per uns centímetres a l'alçada mínima per pujar a la muntanya russa.
L'executiva agressiva és una jove emprenedora.
