Pere Merino: “Tenim empreses potents, però no hem sigut gaire col·laboratius”

Llicenciat en enginyeria química, Pere Merino va fundar el seu primer negoci, una acadèmia de classes de reforç a la seva Mataró natal, quan tenia 16 anys i des de llavors s’ha dedicat a crear i desenvolupar empreses tecnològiques. La primera va ser M2R, que oferia solucions informàtiques per controlar els processos en la fabricació de fàrmacs. L’any 2000 se la va vendre a la multinacional americana Aspen Technology i es va dedicar de ple a desenvolupar una altra de les seves empreses, SVS, una consultoria de processos per a la indústria farmacèutica. La consultoria va ser absorbida el 2010 per Telstar, fabricant català de tecnologia sanitària, de la qual Merino va acabar sent director general. El novembre del 2012 Telstar va ser adquirida en un 80% pel grup japonès Azbil i pocs mesos després Merino abandonava la direcció de l’empresa per crear Hope Projects, una fundació per impulsar projectes d’emprenedoria que promoguin la creació de llocs de treball, amb seu a Mataró.

¿Després d’arribar a ser director general d’una multinacional ho deixa tot?

A mi el que m’agrada és emprendre. Sóc dels que tota l’estona veuen oportunitats per desenvolupar un producte, un negoci... Visualitzo el resultat, no veig les dificultats. En canvi, hi ha gent més analítica que veu més les pegues. És bo complementar-se, perquè en un procés existeixen les dues coses. Quan em vaig vendre la consultora a Telstar i em vaig posar a treballar amb ells em vaig poder continuar dedicant a desenvolupar el negoci. Hi havia un estil de gestió directa, conjuntament amb la propietat de la companyia [la família Capella], fins que va ser adquirida per Azbil. Això implicava una nova etapa molt més gestora, de reportar al Japó... No era el que em veia fent els pròxims 15 anys. La meva contribució en aquests moments és en altres llocs. Per exemple, a generar ocupació.

¿I així decideix muntar Hope Projects?

Feia temps que ho pensava. Aquí al Maresme vivim molt bé, però cada cap de setmana tinc gent trucant a la porta de casa meva per demanar-me feina: tallar la gespa, pintar les parets, el que sigui. El drama arriba quan un dia aquesta gent es llevi i no sigui capaç de dir: “Vinga, demà serà millor”. Hope, esperança, donem suport a projectes emprenedors que permeten visualitzar un futur millor, prioritzant els que creen llocs de treball.

Facebook acaba de pagar 16.000 milions de dòlars per WhatsApp, una empresa que només empleava una cinquantena de persones...

L’experiència et demostra que els productes tecnològics són difícils de retenir en un món globalitzat. Jo mateix vaig veure com M2R es va començar a expandir i si volíem seguir creixent i conservar els 30 llocs de treball que havia creat el millor era vendre-la a Aspen. Els llocs de treball es van multiplicar, però es van anar deslocalitzant. Nosaltres donem suport a negocis que generin llocs de treball subsistents al seu indret, que es puguin reproduir però no deslocalitzar i que generin beneficis per a la societat.

Aquí encaixen els projectes de biomedicina i salut, un sector que coneixes bé. ¿Som competitius a Catalunya?

El sector de la salut requereix molta innovació i inversions elevades, i els resultats són a llarg termini, a vegades incerts. Aquí tenim empreses i inversors molt potents, però el problema és que malgrat iniciatives com el clúster Biocat no hem estat gaire col·laboratius. Potser haurien de posar més èmfasi en el projecte en si i no en el control del projecte, la propietat... Recordo que el president Pasqual Maragall en una reunió amb empresaris a Mataró va dir que el problema principal de Catalunya era “que s’hi viu molt bé” i per això als empresaris els costa assumir riscos per canviar les coses. Hem de posar èmfasi en el que podem guanyar en el futur, no en el que perdem en el present. I fer-nos la pregunta clau: “Què puc perdre si no faig res?”