Ara pensareu, després de llegir el títol d’aquesta columna, que he embogit. Rodrigo Rato (i, per contagi, tot Bankia) han sigut el destí de les meves crítiques unes quantes vegades des d’aquesta columna, segur que ho recordeu. Doncs aquesta vegada els aplaudiré, precisament, per la seva publicitat (tema en què es troba una altra polèmica de l’ ancien régime de l’entitat, precisament).
La setmana passada anava en cotxe per Barcelona tranquil·lament. De sobte, quan estava parada en un d’aquests milions de semàfors que et fan arribar tard a les reunions quan es posen d’acord per posar-se en vermell, vaig veure uns cartells a l’aparador d’una botiga. Semblaven cartells de pel·lícules antigues, però ràpidament vaig copsar que allò no era un cinema.
“L’increïble TPV minvant”. “L’home amb tranquil·litat als ulls”. “La nit de la grip incipient”. Aquests tres títols d’hipotètiques pel·lícules de cinema clàssic penjaven de les finestres d’una sucursal bancària i exemplifiquen a la perfecció tres situacions que els autònoms o empresaris, com en vulgueu dir, hem viscut bastantes vegades. Us recomano que aneu a una oficina de Bankia i us pareu a mirar-los (no hi tireu ous, sisplau). Riureu una estona.
A mi, la que més m’agrada és la de “La nit de la grip incipient”. De ben segur que tots teniu una passa de refredats a l’oficina, ara que no saps si posar-te jaqueta, bufanda o samarreta de tirants per culpa d’aquest veroño (mira que odio aquesta paraula que s’han inventat els diaris…). ¿Vosaltres hi heu caigut? Oi que no? Tranquils, ho fareu aquest cap de setmana, que tenim pont.
En realitat, ni tan sols he mirat si el pla que proposen és bo, ni si els percentatges que ofereixen m’encaixen… però el cert és que, per una vegada, he vist Bankia i no he pensat en Rodrigo Rato a dalt del seu vaixell en vestit de bany, ni tampoc en Blesa caçant lleons.
