La vida m’ha portat aquesta setmana a Elx, una ciutat que, segons em va explicar un empresari local, s’ha aixecat amb el sacrifici de les mares de família confeccionadores de calçat. “Abans no estava mal vist treballar en negre i, d’aquesta manera, les mares podien encarregar-se dels nens i treure’s un sobresou per sumar al salari del marit”. “Fins i tot era normal que els fills ajudessin: si jo ho fes ara amb el meu fill d’11 anys em ficarien a la presó”, afegia el meu col·lega.
Sense les nostàlgies de dir que abans tot era millor, tres hurres per a les senyores d’Elx que feien “sus quehaceres” i que fent-los han aixecat tota una generació d’empreses i empresaris.
Durant el sopar vaig tenir ocasió de veure un altre empresari il·licità, membre de la segona generació de la família fundadora de la companyia, que em va parlar de coses com el consell de família. “Serveix perquè quan els germans ens barallem a matar ningú s’aixequi de la taula; ho faríem, però hi ha externs a la família i ens faria vergonya”, explicava.
Aquesta empresa la porten quatre germans que, com molta gent a Elx, han crescut tocant producte a les fàbriques o a casa, sempre que totes dues coses no fossin al mateix lloc. “Quan vam començar a ser més grans per incomodar el nostre pare ficant-nos en la gestió de l’empresa ens va engegar amb un «Au, a estudiar a l’estranger»; en tornar teníem moltes més ganes i elements per tocar la pera”.
Avui l’empresa d’aquest col·lega té una posició impressionant en un mercat tan complicat com el dels béns de consum. Tot ha sigut possible gràcies a dos factors: les ganes dels hereus del fundador i el fet d’haver pogut fer una bona gestió de la discrepància, un tema que m’obsessiona en la meva empresa. Per cert, d’aquí unes setmanes posarem en marxa el nostre consell d’administració: com en aquesta empresa d’Elx, ja tenim un lloc oficial per dir-nos el nom del porc.
