No és el que fas, sinó amb qui et connectes
Fa tres anys, l’aleshores incipient Instagram va desactivar l’accés de Twitter a les seves fotografies, de manera que van deixar d’aparèixer directament als perfils de Twitter dels seus autors, substituïdes per un enllaç que obliga els seguidors a canviar d’una xarxa social a l’altra per poder visionar-les.
En canvi, fa uns dies Twitter ha començat a recomanar a alguns usuaris molt populars que si volen publicar fotos ho facin directament, i no a Instagram. Aquesta llarga guerra de les fotos digitals mostra com els grans serveis d’internet fan tot el possible per incrementar el temps de permanència dels internautes a les seves pàgines i apliquen estratègies per evitar que el seu contingut sigui visible en altres llocs que no els proporcionen ingressos.
Per altra banda, molts d’aquests mateixos serveis ofereixen les anomenades API (interfícies de programació d’aplicacions, per les sigles en anglès) que els creadors d’aplicacions alienes poden utilitzar per accedir al seu contingut i incorporar-lo en els seus propis serveis. És el que permet que aplis com Airbnb, posem per cas, mostrin la situació dels pisos sobre un mapa de Google sense haver de desenvolupar un mòdul propi de cartografia. En el sentit contrari, l’absència d’una API d’horaris a la web de Rodalies ha impedit que Google o Here reflectissin les incidències del servei ferroviari durant les últimes setmanes.
Dependre de les dades d’un tercer té avantatges i inconvenients per a les dues parts implicades. Si ets el que les utilitza estalvies temps i diners però depens del permís de l’altre per accedir-hi. El propietari de dades que les ofereix disposa de franc d’un ecosistema de desenvolupadors que les aplica i les difon, però posar les dades a l’abast també pot resultar molt car. És per això que Facebook prepara el seu propi servei de mapes, en previsió del dia que Google li vulgui cobrar per cada mapa seu que presenti.
