Confesso que ho he intentat. Volia escriure un article sobre la Baguetina Catalana (vaig criticar la seva imatge l'altre dia per Twitter i m'han titllat d'esnob pringat ) però no puc resistir-me a parlar del Papa. Ho sento. Un italià és un italià, fins i tot a Catalunya. Vull que quedi clara una cosa sobre això: no m'agrada que hagi dimitit. Un papa és un papa, no un entrenador del Barça. Ara, si fem un paral·lelisme amb el món empresarial, quants directius teniu a les vostres empreses que haurien d'abandonar el càrrec? Quants propietaris ja caducats, que gestionen un negoci que ja no entenen, haurien de deixar el càrrec a mànagers professionals? Això passa molt a Itàlia, sobretot en les empreses familiars, on poden produir-se autèntics desastres.
Recordem la Fiat, que va passar èpoques nefastes en l'última fase de gestió de la família Agnelli i que ha millorat només amb l'entrada d'un Marchionne. Ara, això sí, el papamòbil és un Mercedes.
Déu meu, he fet broma del Papa… culpa vostra!
