Fa temps que, com sabeu, penso a formular un teorema, axioma o petita frase feta (no sóc gaire ambiciosa) que representi la meva aportació a la humanitat en aquesta petita columna. Podria ser, “si voleu viure bé i no complicar-vos la vida, no munteu una empresa”, però segur que molts desgraciats com jo l’han formulat abans.

Provaré amb una teoria pròpia que he cuinat a foc lent aquest estiu, mentre, per circumstàncies que no vénen al cas, vaig veure’m mig atrapada durant una setmana en un complex turístic tot inclòs al Carib. La teoria diu que hi ha negocis amb trampa, on una sensació general de preus baixos et fa acceptar un alt marge en alguns productes.

Observació empírica 1: això del tot inclòs està molt bé, però no tot és or i els hotels juguen amb el concepte temps. Per exemple, puc menjar tot el vulgui del bufet, però només a les hores en què el restaurant està obert i després d’aixecar-me i fer cua. Si vols llagosta (el dia que n’hi ha) la cua és força llarga.

Observació empírica 2: hi ha poc personal. Sembla suficient, però tres cambrers per cobrir 25 o 30 taules no són tants, sobretot perquè es dina i sopa en molt poc temps. La conseqüència és barallar-te perquè t’omplin per segon o tercer cop la copa de vi. I si intentes que et deixin l’ampolla, comproves que no és possible.

Observació empírica 3: el control social evita que t’atipis. La meva parella, un nen en un cos d’home de 34 anys, s’hauria omplert cada matí el plat amb quatre ous ferrats i dos quilos de bacó. Jo mateixa vaig impedir-ho: no m’agrada que ningú pensi que visc amb un orangutan.

Observació empírica 4: l’Ikea està molt bé. Els mobles no són cars, però quan baixes les escales es converteix en un tot a 100 on els preus no són ni molt menys bestials. Si a l’hotel necessites una crema solar, tranquil, et cobraran 25 euros.

Conclusió: el marge no és només en el volum, sinó, com el dimoni, també en els petits detalls.