Els CDS , o credit default swaps , són una assegurança contra impagaments de durada limitada, típicament de cinc anys. Qui comprava els CDS, tradicionalment, era un banc que havia prestat diners a alguna empresa o país i volia protegir-se d'una potencial fallida d'aquesta empresa o país. El titular d'un CDS paga una quota anual al llarg del període, normalment un percentatge de la quantitat nominal a assegurar. Si l'empresa o el país fa fallida, l'asseguradora que ven el CDS paga l'assegurança al comprador del CDS.
Com dicta el sentit comú, la legislació de cap país permet que una persona contracti una assegurança de vida sobre una persona amb qui no té cap lligam familiar o d'un altre tipus.
Pel que fa als CDS, però, els lobis financers van aconseguir que la llei permetés a qualsevol inversor comprar CDSs, fins i tot si no tenia cap préstec en risc amb l'entitat de referència. Se'ls va anomenar naked CDS , o CDSs despullats, un producte que l'especulació ha fet que es multipliquin sense límit. Els experts estimen que dels 60 bilions de dòlars del mercat actual de CDSs, més del 80% són naked.
L'1 de novembre del 2012 la Comissió Europea va fer efectiva la prohibició dels naked CDS sobre deute sobirà de països de la zona euro. Una notícia per celebrar, si no fos perquè els lobis mencionats han forçat que la llei pugui ser suspesa temporalment per qualsevol govern si considera que el seu mercat de deute no funciona correctament. El terme funcionar correctament no ha quedat definit enlloc. Sobren comentaris.
Joan Tarradellas és professor de finances d'Eada.
