Moneyland, un món de rics i corruptes

Imagineu el cas d’un ciutadà de l’Aràbia Saudita que vol divorciar-se de la seva dona però que té por que ella es quedi amb la seva fortuna. A Moneyland, aquest home pagaria per fer-se ambaixador del país i passaria a obtenir privilegis que li permetrien mantenir tots els seus diners a resguard. Posem ara per exemple el cas de la filla d’un polític d’Angola que, tot i governar en un país assolat per problemes de tot tipus, vol comprar-se un vestit de núvia caríssim. A Moneyland, la noia es gastaria els 200.000 euros que costa la peça i ho faria en públic, en un reality televisiu. Tot això són casos reals que el periodista britànic Oliver Bullough ha recopilat i ha situat en un país de ficció anomenat Moneyland. Bullough encara se’n fa creus.

“Si jo perseguís aquesta història com a periodista, m’hauria costat mesos confirmar-la i tenir tota la informació, però ella va i ho explica a la televisió, com si no fos estrany que la filla d’un càrrec públic en un país amb tants problemes es gastés aquesta quantitat de diners”, reflexiona. “¿Com una ment pot funcionar així? És increïble, és quasi com si fos un videojoc per a ells: què més puc comprar?, ¿quin és el següent nivell de luxe?”, qüestiona.

Moneyland agrupa els comportaments que caracteritzen la gent superrica i supercorrupta de tot el planeta, com ho són els protagonistes de les històries amb què comença l’article. “Un dia em vaig preguntar on anaven els diners que roben els cleptòcrates i em vaig respondre, com una broma a mi mateix: a Moneyland”, explica Bullough. “De seguida vaig veure que era una metàfora molt funcional per descriure el que està passant: és com si realment els rics i poderosos tinguessin un país per a ells, en el qual la resta de persones no poguéssim entrar”, detalla.

Tan capficat estava en la pregunta (i l’enginyosa troballa), que va acabar escrivint un llibre que ha titulat justament Moneyland i que ha vingut a presentar a Barcelona aquesta setmana.

En la seva història personal, explica, tot comença per una fascinació sense explicació lògica per Rússia i l’Europa de l’Est. La seva infància va estar marcada per la caiguda del comunisme i el Mur de Berlín, cosa que el va fer decidir que tan aviat com pogués marxaria per experimentar -en paraules seves- la sensació de llibertat. Però, en lloc de la meravellosa experiència que esperava tenir vivint a Ucraïna, es va passar 15 anys escrivint sobre guerres i desastres. Fins que un dia va arribar a la conclusió que en lloc de parlar sobre els fets puntuals, potser hauria de centrar-se en cercar per què estaven succeint aquella sèrie de coses.

“Vaig entendre molt ràpid que els responsables de governar Ucraïna ho havien robat tot i s’ho havien gastat en luxe, i com més mirava cap a aquesta corrupció que estava enfonsant el país, més veia que no era una qüestió que afectés només Ucraïna, sinó que els diners eren a Xipre, a Londres i a Nova York”, recorda l’autor. “Vaig entendre que tot el que creiem saber sobre la corrupció està essencialment equivocat”. La clau, diu, és comprendre que la corrupció és internacional i que els diners es mouen per tot arreu.

Sembla, a més, que la corrupció no hi entén d’estereotips, perquè Transparència Internacional -organització que investiga les males pràctiques empresarials- ha assenyalat Dinamarca com el país més net del món en termes de pràctiques corruptes, però, segons explica el periodista, l’any passat va saber-se que el Danske Bank, el més important del país, havia participat en el blanqueig de capitals més gran de la història. El següent exemple és Suïssa: “Tothom pensa que està neta i és honesta, però... ¿de veritat ho és?” La pregunta és retòrica i la resposta va en la línia de tot el seu discurs: “Hi ha un motiu que explica que Alemanya no l’envaís durant la Segona Guerra Mundial, allà hi havia tots els diners”. Espanya està al número 41 a la llista.

D’aquí la tesi principal: els casos que es veuen a Moneyland formen part d’un sistema alternatiu que permet que gent poderosa robi diners (que, en realitat, haurien de reforçar els serveis bàsics de la societat), els enviï a paradisos fiscals perquè s’acumulin sense cap mena de limitació ni pèrdues per al malfactor i impedeixi l’accés a qualsevol que no sigui prou ric per participar en el joc. Moneyland, matisa amb certa ironia, és tan democràtic que no importa si els ciutadans són musulmans, cristians, budistes, homes, dones, heterosexuals o gais. “Mentre sigui ric... benvingut!”, proclama el periodista.

Oliver Bullough no perd en tota la conversa el sentit de l’humor, però això no interfereix en la seriositat amb què enfila la sèrie de raons que ens han portat fins a aquest punt i les que fan que l’escenari no millori. Segons la seva lectura dels fets, tot comença amb Bretton Woods, l’acord signat una vegada acabada la Segona Guerra Mundial i que va fer que es controlessin molt estrictament els moviments de diners d’un lloc a un altre. Això va crear un “desig desesperat” de la gent rica i poderosa de trobar la manera de fugir d’aquest sistema, cosa que va desembocar en la creació del concepte offshore, és a dir, traslladar part de l’operativa d’una empresa a un paradís fiscal. La definició de Bullough divergeix un pèl: és més aviat “un sistema que permet violar les lleis” i que, inevitablement, ajudarà la gent a robar.

El que ha consolidat aquestes dinàmiques com una realitat, però, és que ningú s’ha esforçat gaire en resoldre el problema. “És cert que algunes coses han canviat i que hi ha hagut cert progrés, per exemple la Unió Europea ha impulsat lleis per intentar evitar el blanqueig de capitals, i s’han obert investigacions, però són temptatives massa petites, perquè si els governs volen fer alguna cosa, ho aconsegueixen”, assegura Bullough. Per justificar-ho utilitza el cas de les campanyes de tabaquisme que han aconseguit reduir a la meitat els fumadors des dels 80. “A la mateixa època van dir que hi havia massa blanqueig de capitals, i ara n’hi ha deu vegades més, així que evidentment no van fer prou”, reivindica. “Cada any es roba un bilió de dòlars al món, i quant es recupera? Un 1%, no és res”, insisteix.

Davant d’això, ell té diverses propostes i totes passen per entendre els fonaments del comportament social. Primer, que si es roben diners és per gastar-los, i que la riquesa sempre s’inverteix en el mateix: luxe. Cotxes Maserati, Bentley, mansions a Malibu, rellotges Rolex, whisky escocès... “Si els impedeixes que comprin aquestes coses, no tindran en què gastar-se els diners, així que deixaran de robar”, sosté. Segon, no és un problema relacionat amb la falta de lleis, sinó que el que cal és reforçar-les, i incrementar la col·laboració entre els cossos policials dels diferents països.

“El problema és que és molt fàcil ser un criminal i molt difícil aturar un criminal, perquè disposem d’una tendència de globalització a mitges: la circulació del diner és global, però l’aplicació de la llei, no: és una globalització molt convenient per al malfactor”, planteja. “Un dels arguments per defensar la lliure circulació de la riquesa és que, si inverteixes diners, per exemple, a la Xina, crees feina i beneficis allà, i això està bé, però ningú parla de l’altra banda: dels xinesos rics amagant els seus diners a les illes Verges britàniques amb la intenció de comprar terres a Holanda”.

L’últim obstacle és que no hi ha una predisposició natural de rebuig de la societat davant d’això, sinó més aviat d’enveja. Bullough explica com en una cadena de supermercats britànica van substituir el personal de caixa per màquines fins a descobrir que, en supermercats així, es robava el doble. “Si hi ha un sistema en què és fàcil robar, la gent roba”, assegura l’autor. I aquí l’últim diagnòstic: “Les persones poden ser millors com a individus, però si es vol canviar la gent com a massa s’han de millorar les institucions, perquè els humans som animals: si podem tenir més, volem més”.

El problema és que, quan aquesta avarícia es trasllada a les institucions i a les altes esferes de poder, això “destrueix” els països. Bullough denuncia que els diners que es perden amb l’evasió fiscal s’haurien de destinar a construir hospitals i escoles i, en definitiva, a tot el que cal per crear una civilització. “Els impostos són el cost de la civilització: se suposa que s’haurien d’estar fent servir per fer coses bones i tu els estàs robant per comprar-te un Maserati”, critica. En aquest cas també té exemples concrets: “Mira Nigèria: van robar tot el que s’hauria d’haver destinat a pagar soldats i han acabat amb terroristes controlant el país”, exposa. I Ucraïna ha acabat igual, afegeix, amb Rússia conquerint Crimea.

Així, l’última pregunta arriba gairebé sola: ¿el llibre pot ajudar a suavitzar el conflicte? “Per això el vaig escriure”, respon. Doncs es fa el silenci i se li escapa el riure. I s’explica: “Ja m’ha escrit un home de Kènia donant-me les gràcies per totes les bones idees que hi havia trobat”, reconeix. “M’agradaria pensar que el llibre obrirà els ulls a la gent, però em temo que més d’un trobarà molt inspiradores les dinàmiques que hi explico”.