Diuen que tot el que fem a la vida es pot resumir en objectius complerts o fallats. Aprovar a l'escola, després aconseguir el carnet de conduir. Trobar una bona feina o crear una empresa, tenir èxit, guanyar més diners, casar-se… Tot són objectius.
Pot sonar fred, impropi d'un moment nadalenc, però no hauria d'impedir-nos dormir bé: de fet, no hi ha millor moment que una cloenda d'any per avaluar si hem complert els objectius.
Per als que puguin respondre "Sí, tots", la columna s'acaba aquí. Gràcies per llegir-la.
Als que no han arribat a complir els objectius que s'havien proposat o que directament no se n'havien fixat voldria convidar-los a comparar els seus objectius amb les grans proeses. Albert Bosch o Kilian Jornet no creuen el pol Sud o corren 100 quilòmetres per la muntanya sense haver-ne corregut algun dia només 50, després d'haver-ne corregut 20, i així fins al primer dia que van decidir posar-se les sabatilles per primera vegada. I el mateix passa, o hauria de passar, amb els objectius que ens fixem. M'explico. Com que qualsevol dels objectius que ens fixem pot semblar totalment assequible al costat de creuar el pol Sud en solitari, a vegades pensem que no cal trencar l'objectiu en 10 o 15 objectius més petits i l'intentem atacar de cop. El reduïm a un resultat binari: ho hem aconseguit o hem fracassat, encara que n'hàgim assolit el 90%.
Si apliquéssim a la vida la idea que cada objectiu mereix tant respecte com qualsevol altre, o si penséssim si hem fet alguna cosa que ens apropi a un d'ells, seria molt més fàcil anar a dormir contents.
