Mecenatge amb causa

Abans del micromecenatge en dèiem col·lecta: demanar donatius per a una bona causa. Al meu poble, de 17.000 habitants, ja portem tres campanyes: la televisió comunitària ha finançat per aquesta via una sèrie de documentals sobre la memòria oral local, uns emprenedors volen treure un joc de taula sobre coneixements de la vila i els vuit condemnats per repintar un mural independentista que un regidor del PP havia fet tapar busquen recaptar els 8.000 euros de multa que els ha imposat un jutge. També n’hi ha que demanen micromecenes per autoeditar-se un llibre o un disc, o per treure al mercat un producte nou que no troba finançament per la via convencional.

Al congrés Fab10 de fabricació digital, un dels tallers més populars va ser el de micromecenatge. L’impartia la gent de Goteo, una plataforma -de les tres més grans d’aquí, juntament amb Verkami i Lánzanos- que només admet projectes amb retorn a la comunitat: si tens èxit has de fer alguna aportació social, prestant un servei o obrint al públic el codi informàtic del desenvolupament. Segons Enric Senabre, en algunes comunitats tenen acords amb l’administració pública perquè iguali les aportacions del públic. A la plataforma han detectat un perfil de donant que participa en moltes de les campanyes, i estan considerant la creació d’una modalitat de “mecenes en règim de tarifa plana”.

Al taller de Goteo vaig comprovar que els criteris per admetre projectes són molt estrictes, cosa que els ha permès assolir un índex del 70% d’èxit. Senabre diu que no totes les plataformes són igual de selectives, cosa que acaba frustrant moltes expectatives: en altres webs només assoleixen l’objectiu un 40% dels projectes. I la cosa pot anar a pitjor: a Kickstarter, la referència internacional del micromecenatge tecnològic, els projectes aviat podran sortir al públic sense haver de superar cap procés de selecció. No sembla la millor manera de prestigiar el sistema.