Una noia canta en un gran escenari situat en un plató de televisió. Al davant hi ha quatre butaques vermelles, com quatre trons, mirant en sentit contrari a la cantant. Quatre persones s’hi asseuen i l’escolten a cegues. Tenen un minut per decidir si la cantant té talent o no. Si creuen que sí, han de prémer un botó que farà que el seu tron es giri; si és que no, es mantindran d’esquena fins al final de l’actuació. La noia canta i el temps va passant, sense que cap tron es giri, i l’expressió de desesperació es converteix en desconsol en els segons finals.
Aquesta és la posada en escena de La Voz, un talent show televisiu amb molt d’èxit en diferents països i que té com a protagonistes els coach. Entre les seves funcions hi ha decidir, en aquestes escenes de gran dramatisme, qui té talent i qui no.
L’altre dia vaig veure el programa i em va sobtar com les paraules de consol als que no eren seleccionats sempre són les mateixes. “Tens una veu fantàstica”, “Persegueix el teu somni”, “No ho deixis”... Ho deixen anar Alejandro Sanz, Laura Pausini o Malú, artistes de gran trajectòria que també recordaven als no seleccionats: “En els meus inicis també em vaig emportar molts nos”.
Jo també faig una mica de Malú, tot i que amb una mica més de temps. Fa uns mesos, per exemple, una estudiant molt voluntariosa va venir d’Andalusia a Barcelona per fer unes pràctiques a la meva empresa. Educada, treballadora i formal, va donar-ho tot per tenir una oportunitat per introduir-se en la meva professió. Acabades les pràctiques, vaig haver de dir el meu veredicte: “No”.
Ho vaig saber des del primer dia que va ser a la meva oficina. I, acabades les pràctiques, no vaig tenir valor de dir la crua realitat. Ara bé, tampoc vaig dir una estupidesa com “Empaita el teu somni que ho fas molt bé”.
És una mica com allò que ara tots hem de ser emprenedors... Doncs no, no tothom pot ser-ho, per més que te n’ensenyin a l’escola. Allò d’empaitar els somnis, ho deixem per a les pel·lícules, val?
