L’altre dia, en una conversa quotidiana que venia al cas d’una escena vista a la televisió, algú em va preguntar sobre Barack Obama: “¿Després d’haver arribat a president dels Estats Units, quin objectiu et queda a la vida?” La meva resposta va ser ràpida i clara. La gran preocupació d’Obama, després de ser el primer president negre de la història del país més poderós del món, segur que és el seu llegat. És a dir, l’empremta que deixarà a la història.

Rumiant-hi a partir d’aquesta conversa tan anodina una es pregunta per què fa el que fa. Per què, tants anys després, continuo aixecant-me per treballar a les cinc del matí i me’n vaig al llit passades les dotze, un dia sí i l’altre també? Per què em dedico a fer un nou business plan, complicant-me la vida, quan la meva empresa ja ha arribat a una còmoda situació de confort? Per què em vaig fer emprenedora, en primer lloc, renunciant a les comoditats d’una vida d’assalariada?

Les motivacions per fer el que faig, per la forma de vida que vaig escollir ja fa gairebé una dècada, són molt diverses i moltes vegades les he descrit aquí. Tot plegat té a veure amb la sensació de llibertat, amb la independència, amb la motivació de ser el teu propi cap, amb la satisfacció de muntar el teu equip i de fer amb ell un treball pel qual sents orgull.

Aquesta setmana m’ha tocat presentar a tot l’equip de la meva empresa el business plan que hem de seguir fins al 2020, amb eixos estratègics com ara la diversificació, l’eficiència i sobretot el creixement. Rere algunes cares vaig creure que s’hi amagava una pregunta: “Per què et compliques tant, amiga?”

I la resposta més íntima que puc donar es així de clara: amics, vull deixar un llegat, una empremta. I, dins del meu petit món, dins del meu sector, entre els meus col·legues de professió, jo vull reconeixement, el més alt possible.

Vull ser llegenda, encara que sigui una de petita.