Fa temps que penso que en aquest món dels emprenedors hi ha molta tonteria (alguns diran que aquesta columna n’és un exemple). No em refereixo als fantasmes que de tant en tant apareixen, traient pit del seu èxit o fent de telepredicadors, dient a tothom què han de fer per convertir-se en autèntics winners versió self-made man. Bé, òbviament n’hi ha massa d’aquests, i massa de molts altres de tota mena. Em refereixo a un altre tipus de tonteria: la de les bombolles i les febres de l’or. ¿Us heu adonat que algunes idees de negoci es van repetint una vegada i una altra? Abans de la crisi, emprendre no era gran cosa i l’autèntica estrella del rock era l’inversor que havia comprat a bon preu i s’havia fet d’or. El resultat ja el coneixem. La cosa és que, per molta crisi i bany de realitat que ens hàgim donat molts en els darrers anys, les bombolles econòmiques i emprenedores no deixen ni deixaran de crear-se mai. Tal com explica la pel·lícula Wall Street, els diners mai dormen.
Des que la vaig conèixer, sempre m’ha fascinat la teoria d’Elisabeth Noelle-Neumann, l’espiral del silenci, que ve a dir que, per por a l’aïllament, les persones preferim sumar-nos a l’opinió majoritària abans d’expressar les pròpies idees si van en una altra direcció. Traslladat al món emprenedor, això té molt a veure amb les bombolles, i amb les fal·làcies que, de tant sentir-les una vegada i una altra, ens acabem creient. ¿És veritat que els joves consumeixen d’una altra manera totalment diferent? ¿De debò que ara el consumidor està més informat que mai? ¿És cert que totes les empreses hem d’estar a les xarxes socials? Són tres idees que em tenen una mica mosquejada últimament. Dit d’una altra manera: quan muntes una empresa vols que tothom et digui “Quina bona idea” o “Tindràs èxit segur”, però potser ningú hauria de llançar-se a emprendre sense haver trobat dues o tres persones que li diguin “No funcionarà”.
