L’aristocràcia del pop declara la guerra a les classes mitjanes

Jay-Z, Beyoncé, Madonna, Alicia Keys, Daft Punk, Jack White, Chris Martin (Coldplay), Kanye West, Nicki Minaj, Rihanna, Deadmau5, Arcade Fire, Calvin Harris, Jason Aldea, J. Cole i Usher són els 16 socis que han pagat 54 milions de dòlars (50 milions d’euros) per Tidal, una plataforma d’emissió de música en streaming amb un catàleg de 25 milions de cançons.

Tidal va ser presentada a Nova York dilluns passat per aquest elenc d’estrelles, que van assegurar que llancen un projecte beneficiós tant per a l’artista com per als oients. Té a favor seu una qualitat de so fins a quatre vegades superior a la de Spotify, encara que només s’oferirà als usuaris que paguin la quota màxima. En contra, precisament, el fet que aquesta quota és de gairebé 20 dòlars, mentre que la quota baixa és d’uns 10 dòlars, amb un so similar al de Spotify. A més, no permetrà escoltes gratuïtes.

¿Per què volen ara aquests ídols de masses llançar la seva pròpia plataforma? ¿No estan contents amb els rèdits que els proporciona Spotify? És obvi que no, i no són els primers a protestar. Ja abans Thom Yorke i Taylor Swift van plantar cara al servei suec acusant-lo de ser molt poc rendible per als artistes. Ara, amb Tidal, uns quants primeres espases han decidit acabar amb el que consideren una plataforma nociva per als seus interessos. Tenen raó?

Spotify és el principal responsable de la fi de la pirateria musical i les dades així ho avalen: segons l’últim informe anual de Promusicae, la patronal espanyola de productors de música, el negoci de l’escolta en streaming ha suposat a les discogràfiques espanyoles uns ingressos de 47 milions d’euros, un 36% més que els 34 milions obtinguts el 2013. Aquest increment ve donat sobretot pel creixement al voltant del 30% en el nombre de subscriptors a Spotify.

No obstant, si algú s’aventurés a dir que Spotify ha salvat el negoci musical de la crisi més important de la seva història, seria titllat de simplista per uns quants gremis. Per descomptat, entre ells no hi hauria els representants de la indústria, encantats amb un servei que tenen segrestat amb els seus acords de cessió de drets renovats cada cert temps. I sí que tindria, en canvi, l’oposició aferrissada dels músics. En molts casos perquè el seu producte amb prou feines arriba a l’usuari entre la gran quantitat de competidors que té. Cal no oblidar que Spotify té un catàleg de més de 20 milions de cançons a repartir entre 60 milions d’usuaris i que moltes s’escolten poques vegades per caure després en l’oblit. És més, segons alguns estudis, entre tres i quatre milions de cançons no seran escoltades mai, de manera que per als seus autors Spotify serà fins i tot menys profitós que la pirateria, que almenys els podia servir de promoció per als concerts.

ENTRE ELS REIS del pop Spotify suscita polèmica. En reben més royalties que durant la crisi, però el tros gran del pastís va a parar a les butxaques de la indústria. El cert és que Spotify afavoreix les discogràfiques davant l’artista per una simple qüestió de comportament humà: amb una oferta abundant, encara que molts usuaris recorrin a les opcions majoritàries, en són més els que busquen els artistes de la classe mitjana i els escolten poques vegades.

La indústria és propietària d’aquesta classe mitjana d’artistes rars i selectes que s’escolten poc, però s’escolten. De fet, és propietària de tots els artistes i, per tant, cobra royalties de cada cançó escoltada, mentre que l’artista només cobra un tant quan s’escolta la seva.

Beyoncé, Madonna, Jay-Z i la resta de socis de Tidal s’han adonat d’aquesta situació i són prou forts financerament per proposar un pols a les discogràfiques. Saben que encara que no arribin al nombre d’usuaris de Spotify, a Tidal, almenys, prescindeixen de l’intermediari i retenen tot el benefici. Ells segur que hi guanyen.