Potser he dit cinc-centes vegades que el més difícil de muntar una empresa és gestionar persones. Les persones són imprescindibles perquè una empresa funcioni, però no tothom serveix per fer de tot. Seleccionar les persones adequades, donar-los les responsabilitats que poden executar millor, formar-les, dirigir-les i motivar-les són les tasques més importants que tinc com a responsable de la meva empresa. En tots els casos tinc limitacions. Com que sóc una empresa petita, que té en l’austeritat una raó de ser i una condició per ser (si em tornés boja tancaria el xiringuito en dos mesos), no puc pagar grans sous. Tampoc puc oferir una gran carrera professional, i ni parlem de les condicions horàries: a l’empresa de l’Executiva Agressiva es treballa més que a la mina.
Així, fins ara, per pura necessitat, les meves mines de talent han sigut les pràctiques universitàries, amb les quals he pogut conèixer bons professionals prometedors (i molts de dolents) als quals he ofert la seva primera experiència laboral. Les aspiracions d’algú jove que comença sempre són més baixes que les d’algú amb una gran experiència. Gent jove, amb ganes de menjar-se el món, amb tot per aprendre i amb un talent que es pot desenvolupar amb la formació que donem jo i els companys. Però un bon equip no pot estar format només per gent del planter, així que també he buscat com incorporar persones amb experiència en altres empreses i sectors. Honestament, m’adono que em trobo més còmoda treballant amb persones més joves que jo, que ho hagin d’aprendre tot de mi i per a qui no és gens difícil tenir auctoritas. Però també haig de dir que, sovint, les persones més sèniors que m’acompanyen assumeixen a vegades millor aquesta autoritat que els joves d’una generació que, a diferència de la meva, no té cap recança a reclamar, opinar i discrepar quan els grans són a la taula. En la varietat hi ha el gust, i molts dels meus maldecaps!
