Intel s’oblida (per fi) de la ‘llei de Moore’

Intel està greument malalta, encara que és possible que sobrevisqui si aconsegueix reinventar-se altra vegada, tal com va fer el 1985. Aleshores el problema era que fabricava memòries per a ordinadors de gran escala quan el mercat demanava xips per a ordinadors domèstics, els naixents PC. Ara el problema és que fabrica xips per a ordinadors domèstics quan el que demana el mercat, des de fa gairebé deu anys, són xips per a smartphones.

El 1985 el conseller delegat Andy Grove va decidir fer una potent reestructuració i va virar cap als processadors. El canvi va ser un encert i els xips domèstics van ser un camp en què Intel va liderar durant dues dècades, pràcticament fusionant marca i producte, i fins i tot donant lloc a la llegendària llei de Moore. Aquesta llei és una afirmació del fundador Gordon Moore, que deia que cada dos anys els xips per a PC creixien exponencialment en potència. I va ser veritat durant molts anys.

Ara el problema no és si se segueix o no complint la llei de Moore, sinó que en un món on ja no es compren ordinadors, a ningú li importa aquesta predicció feta el 1965. Ni tan sols a Intel, que per fi sembla decidit a abandonar progressivament la fabricació de xips per a PC. Ja són massa anys de baixada per creure que el negoci es pugui recuperar.

Toca tornar-se a reinventar i això passa per una reestructuració d’un 11% de la plantilla, 12.000 llocs de treball en dos anys. Però no n’hi haurà prou amb decréixer: cal buscar una nova sortida que permeti mantenir el nivell de facturació d’una companyia tan grossa.

Dels smartphones val més oblidar-se’n: el mercat ha arribat a la maduresa i ja té la totpoderosa Qualcomm ocupant el tron. Les tauletes tampoc sembla que puguin subsistir gaires anys més. Per tant, només queden dos mercats de futur on aquest gegant pot competir: l’internet de les coses i els xips per a centres de processament de dades.

El primer és un sector de gran futur i fa referència a les operacions automàtiques entre màquines connectades i autocontrolades entre si per la xarxa. Per exemple, els sistemes que detecten la disminució d’un producte en un supermercat i envien un senyal al magatzem central perquè prepari un camió.

El segon sector, en el qual Intel ja té una porció important del mercat, s’ha vist en els últims anys afavorit per dos fenòmens: el núvol i el big data. Tots dos requereixen grans enfilalls de servidors interconnectats que guardin les dades, les conegudes com a granges de servidors o data centers.

El 'big data' inunda Barcelona

Tant a l’internet de les coses com en el negoci dels data centers, Intel té camp per córrer, però també per perdre. En el negoci dels automatismes controlats en xarxa, el gran repte és que es combinen dispositius de grandària mitjana -territori Intel- amb altres de petits i propis de l’alta mobilitat -un camp que domina Qualcomm.

És una pilota dividida que un dels dos haurà de guanyar, ja que els marges de benefici s’han ensorrat. A més a més, d’aquí al 2025 s’espera una gran irrupció dels fabricants de xips xinesos a preus baixos, cosa que és com dir que tard o d’hora Àtila i els seus huns passaran a fer-los una visita.

Al mercat dels data center, el problema dels marges és similar i també se suposa que els fabricants xinesos hi entraran unint qualitat i preu imbatible. Però aquí Intel juga amb l’avantatge de posseir per endavant una part important dels clients. Tot i això, no li falten enemics: Google ja ha signat un contracte amb Qualcomm per diferències comercials amb Intel.

L’única esperança de tirar endavant és un senyor de nom difícil: l’anglès Venkata Murthy, que va ser entre el 2004 i el novembre del 2015 el copresident de Qualcomm, just durant l’època daurada dels smartphones. Va abandonar l’empresa de San Diego atret per la idea d’engrandir la seva llegenda salvant Intel, tal com ho va fer Grove 30 anys abans.

De moment, aquest enginyer carismàtic -el sobrenom Murthy vol dir en hindi “digne d’adoració”- es farà càrrec de les dues seccions estrella abans comentades. Renduchintala té el que es necessita: coneixements tècnics, maneig d’una gran empresa, bona reputació i contactes. Ara a Mountain View només els queda resar perquè el que s’acosta no sigui la tempesta perfecta.