Un amic meu, molt amic (el conec com si fos jo mateix) ha rebut una d’aquelles visites que t’alegren el dia o la setmana sencera: un inspector de treball. Quina alegria! Aquella sensació de por, de culpabilitat injustificada, de soledat davant el perill fa d’un esdeveniment com aquest una cosa semblant a la nit de Reis.
Resulta que la visita era a una botiga de roba d’una coneguda marca italiana i tot va anar de la millor de les maneres. Excepte per una cosa: l’inspector va donar 15 dies de temps al meu amic (molt amic) per comprar sabates antirelliscants als empleats. Cal una reflexió. La botiga no és precisament un ambient hostil, ple de perills on la gent quan entra es fa el signe de la creu i resa un pater noster perquè no sap si sortirà viu de l’establiment. I els empleats, normalment, porten vambes. I el terra es un terra normal, no de gel. I la botiga està oberta de fa deu anys, sense que hi hagi hagut mai cap accident laboral. I la inspecció és una cosa meravigliosa.
