Hollande evidencia les disfuncions d'Europa

Sembla que, finalment, la proposta estrella de reforma fiscal de François Hollande, que eleva la imposició al 75% per a les rendes superiors al milió d'euros, no acabarà concretant-se. Veient l'embolic generat, la paralització de la iniciativa pot representar, fins i tot, un cert alliberament per al president francès. I per a tots plegats, una magnífica oportunitat per reflexionar respecte al que ha passat. Particularment, en trec dues conclusions.

D'una banda, un impost d'aquesta magnitud, encara que només afecti rendes elevadíssimes, no té sentit ni viabilitat. La iniciativa sembla respondre més a una vocació modèlica que a una voluntat recaptadora i estimuladora del creixement. A més, si es pretén que hi hagi més equitat, la qüestió és més aviat gravar tots els fets impositius de manera suficient i justa, i no tant llançar-se al coll d'aquells amb uns rendiments personals tan elevats. I, esclar, voler donar exemples fiscals d'aquesta mena en un món globalitzat, on els capitals circulen lliurament, no porta enlloc.

D'altra banda, els esdeveniments han mostrat ben clarament el disbarat que suposa la disparitat fiscal entre països membres de la UE. Molts rics francesos no han fugit a paradisos fiscals llunyans. S'han desplaçat uns quants quilòmetres més enllà de la frontera amb Bèlgica. Altres alternatives properes a França podrien ser Holanda i Luxemburg, països coneguts pels seus avantatges fiscals. Tots tres són estats fundadors de la Comunitat Econòmica Europea creada el 1958 i els correspondria un cert lideratge europeista en aquests moments. Sembla que van més aviat en sentit contrari, fent de la competència fiscal un dels seus avantatges competitius. De fet, l'existència de quasi paradisos fiscals dins la UE és, senzillament, una gran vergonya. I no se'n parla.

En aquest sentit, penso que la iniciativa de François Hollande, tot i ser una mica estrambòtica, ha posat en evidència aquesta greu disfunció de la Unió, i podria servir per obrir el debat que conduís a una major harmonització fiscal. Si fos així, caldria estar-li ben agraït. Però penso que, més aviat, se'l recordarà com aquell que va fer fugir Depardieu i altres rics de França, com el polític que es va estampar contra la llibertat dels mercats. Aquests són els nostres temps.

Jordi Alberich és economista.