Ja tenim acord sobre els rescats bancaris, una peça clau en el desenvolupament de la unió bancària. Des del primer moment, la posició espanyola ha estat transferir al contribuent europeu el cost dels possibles rescats bancaris. Aquesta visió, que també té el suport de França i Itàlia, es traduïa en el fet que el fons de rescat europeu creat la primavera del 2012, i dotat amb 500.000 milions d'euros, pogués injectar directament fons a les institucions amb problemes. D'aquesta manera, la diabòlica interrelació deute públic - sistema financer quedaria trencada, de manera que un estat amb dificultats no hagués d'endeutar-se encara més per salvar els seus bancs.
Aquesta va ser la interpretació que van fer les autoritats espanyoles de l'acord del 28 de juny del 2012. Malauradament per a Rajoy i De Guindos, ministre d'Economia, la senyora Merkel ho havia entès de forma diferent: la recapitalització directa només seria possible un cop aquesta crisi estigués resolta. I, per tant, si no hi ha diners privats, són els estats que tenen bancs problemàtics els que han de carregar amb el cost de l'ajust. Com sempre, Merkel n'ha sortit vencedora. Si s'han de posar diners públics, primer els dels països amb bancs a recapitalitzar i, finalment, si no n'hi ha prou, alguns diners públics de la resta d'Europa.
A més a més, la cimera ha definit l'ordre dels que perdran els seus recursos si un banc cau. Primer, els seus accionistes; després, els obligacionistes; en tercer lloc, els impositors de més de 100.000 euros, amb algunes restriccions per a particulars i petites empreses; a continuació, l'estat del país on s'ubica el banc i, només finalment, els fons solidaris europeus.
La batalla ha estat llarga. Tenir França i Itàlia al costat de la posició espanyola apuntava que alguna cosa es podria obtenir. Tanmateix, França va cedir a la pressió alemanya fa unes setmanes, probablement a canvi de, com s'ha acordat, un cert marge en els imports a perdre per cada tipus de creditor. Com sempre en aquesta crisi, la lliçó que arriba des de Berlín és clara: posin la casa en ordre abans de reclamar solidaritat. I un cop tots a la mateixa línia de sortida, es pot reclamar solidaritat europea.
Josep Oliver és catedràtic d'economia aplicada a la UAB
