Empreses 30/06/2013

Futbol i protestes que miren a Europa

Jordi Alberich
2 min

Aquests dies estem vivint un esclat de malestar social a Turquia i al Brasil. Curiosament, són dos dels països que més destaquen pel seu espectacular canvi a millor en els últims temps. El Brasil serà la seu dels Mundials de futbol el 2014, la ciutat de Rio de Janeiro albergarà els Jocs Olímpics el 2016, i, almenys fins fa poc, Istanbul era la favorita per als Jocs Olímpics 2020. D'on surt aquest sorprenent disgust ciutadà?

D'una banda, de les expectatives no satisfetes. En tots dos casos els anys de bonança econòmica van acompanyats per la consolidació democràtica del país. Tot plegat, genera unes expectatives als més joves que no acaben de fer-se realitat. Sense dubte, la gran majoria de ciutadans gaudeixen de més benestar, però les desigualtats són manifestes, i ja se sap que la sensació de greuge comparatiu és devastadora. Segurament quan la pobresa era més estesa es considerava com un mal inevitable. Els més joves, avui, ho veuen diferent.

Si observem aquests dos països, i molts altres, hi trobem un atur juvenil molt elevat, superior en 2 o 3 vegades a la mitjana. Aquest problema, doncs, no és només nostre, sinó que arreu del món els joves tenen dificultats per incorporar-se al món del treball, i quan ho fan és en condicions, ben sovint, de força precarietat. D'algun mal enquistat pateix una economia mundial que, malgrat créixer en conjunt, no pot oferir feina als més joves.

Arribar a un nivell mínim de dignitat col·lectiva no és senzill, i aquests països transiten per estadis que ja coneixem els europeus. Només cal mirar la nostra història: els conflictes s'han multiplicat durant segles. Vam haver d'arribar a la més gran de les barbàries, la Segona Guerra Mundial, per bastir un nou model social que garantís que no es repetís. Aquesta Europa és la gran aspiració de les societats que comencen a prosperar, i el camí no és senzill, ja que aniran emergint conflictes inevitables. La gran llàstima és que els europeus, de vegades, no som conscients de quant ens ha costat arribar on som, i que senzill resulta tirar endarrere. Sovint tinc la sensació que mentre ells aspiren al model europeu, nosaltres anem cap un model, diguem-ne, brasiler.

Jordi Alberich és economista

stats