Les subhastes de deute sobirà tenen menys emoció i glamur que les d'obres d'art a Sothebys's. Ningú aixeca la mà en una sala mentre algú crida "qui en dóna més?", sinó que cada entitat financera ha de deixar per escrit la quantitat que desitja adquirir i el tipus d'interès que vol.
Amb la crisi del deute creix l'obsessió dels analistes per valorar el resultat de les subhastes. Un dels indicadors principals és si hi ha hagut demanda insatisfeta. La idea és que si hi ha hagut molt excés de demanda, la subhasta ha estat un èxit. Però alerta!: també cal veure si s'ha col·locat tot el previst i, més important, amb quin tipus mitjà.
Per exemple, Itàlia vol subhastar 3.000 milions d'euros de deute i a la subhasta hi acudeixen dos inversors, A i B. Cadascun vol adquirir-ne 2.000 milions. L'inversor A està disposat a acceptar un tipus d'interès del 6%. L'inversor B, en canvi, vol un 8%. Comença la subhasta. Si el govern italià està massa desesperat pels venciments de deute, col·locarà els 3.000 milions, 2.000 a l'inversor A (que accepta un 6%) i la resta, 1.000, a l'inversor B (que envol un 8%). Al final, el resultat de la subhasta ha estat que tota l'emissió prevista s'ha col·locat a un tipus mitjà ponderat del 6,67% (2.000 al 6% + 1.000 al 8%).
La demanda en excés ha estat de 1.000 milions: èxit. Però si Itàlia considerés que el 8% és massa alt, podria col·locar els 2.000 milions al client A, deixant el tipus mitjà al 6% i un excés de demanda igual del client B. Èxit?; fracàs? Com s'ha dit, depèn de les necessitats urgents i el cost assumible. Al sud d'Europa veiem sovint que les necessitats urgents es prioritzen per damunt del cost. No anem bé.
Joan Tarradellas és professor de finances d'Eada.
