“Empresària xusquera amb mentalitat dels anys 80 del segle passat”. Així diu que m’he comportat un dels seguidors d’aquesta columna, li direm X, en un e-mail que em va enviar fa unes setmanes. Em critica amb duresa la meva pròpia actuació amb una persona en pràctiques a qui vaig rebutjar, sense haver tingut el valor de dir-li que no val per a això que faig. X m’emplaça a donar a aquesta persona “orientacions sobre quines condicions, requisits, requeriments i habilitats hauria de tenir si realment vol donar compliment al seu somni”.
Benvolgut X, primer de tot assumeixo sense pal·liatius les meves grans contradiccions. De fet, sovint, quan no em dedico a criticar els altres, expresso aquí els meus propis neguits com a empresària que ha de prendre decisions ben difícils.
Dit això, i reconeixent que tinc el meu agressiu cor una mica dolgut per aquesta crítica, vull defensar-me ampliant les meves explicacions. No és que pensi que a la vida no s’hagin de perseguir els somnis, i tampoc és admissible sentir-se derrotat a la primera ocasió, i encara menys viure sense ambició. Tampoc penso que no es puguin cultivar els talents amb estudi i pràctica.
I haig de dir que quan arriba un estudiant en pràctiques a la meva oficina, sigui brillant o un negat, si hi posa ganes no s’emporta només uns quants consells, sinó un aprenentatge real a partir del seu treball i una constant orientació i transmissió de coneixement.
Ara bé, no tots som bons en tot. Com diu el protagonista de True detective, la vida és molt curta per ser bo en més d’una cosa, així que més val que anem amb compte amb allò en què som bons. O, com dirien els xinesos, més val anar amb compte amb allò que desitgem.
Ho diré d’una altra manera. Millor que escollim els nostres somnis a partir del que sabem fer. El meu somni ocult és ser cantant. No diré res més.
