Des de Dubai (primera part)

Escric aquest article tornant de Dubai a dalt de l’avió d’Emirates ( forza Juve) i encara contagiat per la modernitat desconcertant que ens atropella cada dia i que en aquelles terres és encara més evident. Un món que mor i un altre que es fa amo de la situació cada cop més ràpidament.

Res resisteix a aquesta barreja de digital/ smart. Una mica trist, oi? Els canvis són massa ràpids i cansen, especialment si tens un fill que vol cada PlayStation nova. Però, senyors i senyores, hi ha esperança. Sí, perquè veure quina importància segueix tenint la mítica i eterna targeta de visita en les relacions comercials fa pensar. Aquell gest, quan un la treu amb una mà (o amb les dues) i la presenta amb els ulls brillants al seu possible partner comercial, no ha perdut significat. I vinga a acabar les business cards, i vinga a anar a la impremta, i vinga a tornar a fer intercanvi. I vinga. Que maco. En l’era de les aplis, si has acabat les targetes et segueixen mirant malament.

Hi ha esperança.