Deloitte canvia els caçatalents per les urnes

DES DE LA fundació de Deloitte, el debat de la governança ha turmentat els socis. Se suposa que l’estructura d’associats que regeix el funcionament de les divisions de consultoria, comptabilitat i serveis jurídics està a cobert del risc que els directius actuïn en benefici propi a costa seva. Atès que l’empresa pertany als seus empleats, els incentius dels directius i els dels propietaris haurien de coincidir. Es dóna la circumstància que els directius de Deloitte es veuen obligats a tenir més en compte les opinions dels seus treballadors-socis que els d’altres empreses en què només han de retre comptes a consells seleccionats amb vots per delegació, les decisions dels quals rara vegada es qüestionen i poden limitar-se a donar ordres als empleats.

Si aquesta distinció es fa palesa en algun moment és precisament quan el màxim directiu de la societat deixa el càrrec. Deloitte, la més gran de “les quatre grans” firmes d’auditoria del món, haurà de treure la pols de les urnes. El 15 d’agost Joe Echevarria, el màxim responsable de la secció nord-americana, va anunciar que deixava la companyia i, en lloc de contractar els serveis d’una empresa de caçatalents per a càrrecs directius per trobar un substitut amb discreció, Deloitte celebrarà unes eleccions per decidir qui en serà el màxim responsable.

Si bé l’empresa no ha revelat la mecànica del procés, la majoria de societats formen un comitè de designació al si de la junta directiva. El comitè s’encarrega d’avaluar els candidats basant-se en la visió de futur que tenen per a l’empresa i el suport que aglutinen entre els col·legues. Després d’una ronda de consultes informals a altres socis, el comitè aconsella als candidats amb menys probabilitats de guanyar que es retirin voluntàriament. Si d’aquests sondejos se n’obté un hereu clar, la societat procedeix a convocar una votació.

Ara bé, si hi ha uns quants contendents forts, el procés comença a recordar una campanya política. Sovint els candidats escriuen manifestos en què exposen els seus projectes i, en ocasions, s’adrecen a l’electorat durant les juntes de socis. Abunden els tripijocs. Els candidats prometen càrrecs lucratius a socis influents capaços de mobilitzar els col·legues perquè els donin suport en bloc. Normalment cada soci té un vot, amb independència del volum de la seva participació.

Doncs bé, la cursa per succeir Echevarria promet ser disputada. Des del 2011, quan va passar a ocupar el càrrec, Deloitte ha registrat un creixement espectacular. Durant els dos primers anys del seu mandat, els ingressos de la secció nord-americana van passar d’11.900 a 13.900 milions de dòlars. Mentre les tres altres grans auditores (Ernst & Young, PwC i KPMG) es venien les seves divisions de consultoria després de l’escàndol d’Enron, Deloitte va decidir continuar oferint aquests serveis. I Echevarria ha donat un gran impuls a la divisió.

Atès que els marges de beneficis de la consultoria són més sucosos que els de l’auditoria, l’estratègia d’Echevarria ha inflat la remuneració que perceben els socis. Això no obstant, aquesta estratègia comporta un risc més gran pel que fa a la possible aparició de conflictes d’interès: els auditors poden veure’s temptats a ser més laxos a l’hora d’examinar els comptes o el compliment de la normativa dels seus clients a fi de mantenir unes activitats de consultoria molt lucratives. El 18 d’agost els reguladors de Nova York van imposar una multa de 25 milions de dòlars a PwC per haver amagat informació en un informe sobre les transaccions amb l’Iran d’un banc japonès, unes operacions sancionades per la normativa. L’any passat també es va castigar Deloitte per una infracció similar. Tradicionalment, els màxims dirigents de les quatre grans auditories han sortit de les seves divisions d’auditoria. Així doncs, si els socis de Deloitte voten a favor d’un consultor, deixaran ben clar que els orígens de la firma, lligats a la comptabilitat, cada cop queden més enrere.