Entre Munic i Nuremberg el tren em passeja poble a poble a través de la terra alemanya. Camps llaurats, d'un marró intens, nutritiu, tan despedregats que és difícil veure-hi un roc. Primavera de civada, de blat i de remolatxa, d'un verd intens. L'ordre i l'acabament dels espais em dóna serenitat i em descansa la vista. No hi ha res entremig: un camp s'entrega a l'altre, aquest altre a una carretera impol·luta o a un camí polit, i el camí, a una casa amb teulada punxeguda amb quatre plaques solars. La casa acaba en un hort ben quadrat amb un petit hivernacle, sense plàstics despenjats ni pneumàtics abandonats. A les estacions de tren, que solen estar plenes de racons de brutícia i abandó, ni un paper, ni una burilla a terra.
Catalunya
No puc deixar de comparar aquest paisatge amb el que vaig veure fent bicicleta, de la gola del Besòs al Montseny, seguint el riu. Déu meu, que en som de bruts i descuidats a Catalunya! Quanta brutícia, deixalles per tot arreu, obres a mig fer, terres remogudes i camins escapçats! El segon dia de pedalada, travessant les Gavarres, la naturalesa tornava a imposar el seu ordre sobre la immundícia dels homes. Penso que, en el fons, la desconsideració cap al paisatge, que és el nostre hàbitat natural, es la tangibilització més evident de la nostra manca col·lectiva d'autoestima.
Desacostuma't-hi
Recordo que, treballant per a la promoció del turisme d'una comarca, vaig ensenyar als alcaldes fotografies del que es veia des de les carreteres que hi accedien. Esperava una reacció del tipus: "Però que desendreçat, Déu meu!" No van dir res. Em miraven amb cara de sorpresos. Em vaig adonar que no els produïa cap mena de reacció, hi estaven acostumats. Jo no sé si ens hi hem d'acostumar. Crec que de la mateixa manera que tirem un paper a terra, construïm un monstre de ciment o buidem una caixa des del consell d'administració. No sé si som més que un poble: a mi ja m'estaria bé que fóssim un poble normal que s'estimés la seva terra única.
Josep Maria Galí és professor d'Esade i consultor
