Empreses 03/11/2013

Compte amb les exportacions

Josep Oliver
3 min

El model exportador continua emergint com la taula de salvació d'una economia, la catalana, en què la demanda interna no dóna senyals de recuperació. I, atès que aquesta recuperació no sembla que hagi d'arribar aviat, convé avaluar fins a quin punt les vendes exteriors de mercaderies podran continuar generant l'auge d'aquests últims tres anys.

L'èxit exportador és, certament, notable. Dels 49.700.000.000 d'euros d'exportacions de mercaderies del 2007 a la davallada intensa del 2009 (fins als 41.500.000.000), la recuperació ha estat rellevant, fins als 58.600.000.000 d'euros del 2013 (aplicant la taxa interanual gener-agost del 2013 als valors del 2012).

Menys dependència de la UE

Les xifres no parlen només d'un increment en volum. També reflecteixen una ampliació dels mercats, ja que el gruix del creixement exportador s'ha adreçat a països de fora de l'àmbit europeu, cosa que ha reduït la nostra dependència exportadora de la UE-27.

Així, mentre que les exportacions de mercaderies entre el 2007 i el 2013 han crescut prop d'un 18%, les exportacions adreçades a l'àrea de l'euro van augmentar només un 0,7% i van caure un 6,5% a la resta de la UE-27. En canvi, l'increment a la resta del món ha estat excepcional: a la resta d'Europa, d'un 60,6%; a l'Amèrica del Nord, d'un 18,6%; a l'Amèrica Central, d'un 64,6%; a l'Amèrica del Sud, d'un 103,2%; al Japó, d'un 38,9%; a la Xina, d'un 156,3%, i a la resta del món, d'un 76,8%.

D'aquesta manera, dels 8.800.000.000 addicionals d'exportacions entre el 2007 (49.700.000.000) i el 2013 (estimats en 58.600.000.000), més del 100% procedeixen de vendes a països no UE-27. I el pes de les exportacions a la resta del món no UE-27 ha augmentat intensament, des del 28,0% del 2007 fins al 39,3% del 2013.

Això suposa una reducció substancial de la dependència dels mercats de l'àrea de l'euro i, particularment, dels de França, Alemanya, Itàlia, la Gran Bretanya i Portugal, que aportaven el 55,4% de les nostres exportacions el 2007 i que han retrocedit fins al 46,5% el 2013.

És cert que el pes del sector exterior català (exportacions totals de béns i serveis) ha augmentat fortament en el PIB, del 31,2% el 2007 al 37,2% -una dada molt elevada- el 2012. I que això és el resultat d'un esforç exportador en mercaderies, i en serveis, del qual cal enorgullir-se i que cal aplaudir.

Cautela

Però no és menys cert que hauríem de ser cauts respecte de la nostra capacitat per continuar creixent a partir del sector exterior. A l'horitzó s'endevinen algunes ombres, de les quals caldria ser conscients. Així, el creixement en els primers vuit mesos del 2013 ha estat substancialment inferior al dels anys anteriors. En el període gener-agost del 2013, les exportacions industrials catalanes han retrocedit un 0,5%. Tot apunta que l'empenta del sector exterior català està en certa manera tocant sostre: el creixement del 2010 va ser d'un important 17,9%, el 2011 ja es va reduir al 12,5% i el 2012 es va tornar a moderar, fins al 7,1%. I, en els vuit primers mesos del 2013, ha caigut al citat -0,5%.

Què està passant? Part d'aquest avanç més petit reflecteix la frenada del creixement global i, particularment, la dels països emergents. A més, dins de la UEM, mentre que les nostres vendes a Alemanya, entre el 2007 i el 2013, han augmentat un important 24,7%, les dirigides a França, Itàlia o la Gran Bretanya, importants mercats, han retrocedit (un -4,5%, un -7,0% i un -13,5%, respectivament).

Aquest alentiment en el creixement exportador sembla que reflecteix, a més de la dinàmica dels països de destinació, altres factors de fons. Els costos laborals per unitat de producte s'han reduït aquests últims anys, però tot apunta que haurien de continuar caient per augmentar les vendes exteriors, la qual cosa exigeix més inversió en equip productiu i millora de la productivitat del treball, atès que no es pot fer gaire més en salaris.

Des d'aquest punt de vista, les notícies no són bones: la inversió en capital fix ha mostrat un perfil pràcticament pla els últims anys i no s'ha recuperat de la davallada del 2009 i el 2010.

Factors externs

El més preocupant són els xocs exteriors que s'endevinen, i dels quals ja vam tenir una mostra l'última dècada. Així, un euro fort, com el d'aquestes últimes setmanes, sembla una tònica estructural de la nostra economia, atesa la posició d'Alemanya.

Igualment, la desitjada recuperació de l'economia americana i també de la global exerciran pressió addicional sobre els preus de les primeres matèries, especialment del petroli, de manera que generaran sortides de renda addicionals i restaran creixement del PIB.

Els problemes interns (excés d'endeutament privat i públic, reabsorció dels estocs de la construcció, limitació al creixement del crèdit i consolidació fiscal) fan difícil imaginar una demanda interna amb increments importants els pròxims anys, que pugui substituir la procedent de l'exterior. Per això, la demanda neta exterior ha de continuar sent el motor de l'expansió.

Davant els riscos que s'albiren, l'única solució és continuar incrementant la qualitat de les nostres produccions i/o reduint els costos laborals per unitat de producte. L'ajustament de la nostra economia ha de continuar. Si no, ho patirem.

stats