La procrastinació , tal com la defineix la Wikipedia, és l'hàbit de posposar una activitat, una decisió o una situació que ha d'afrontar-se, substituint-la per altres accions més irrellevants però més agradables.
Tots procrastinem d'una manera o altra. Tots tenim temes importants que hem d'afrontar, i no ho fem per mandra, per desconeixement o per por, i qualsevol excusa, insignificant o supèrflua, és bona per evitar-los.
Fins i tot podríem afirmar tranquil·lament que procrastinar no és necessàriament dolent si no esdevé malaltís, és a dir, un hàbit, i si fer-ho no ens limita significativament les oportunitats de seguir endavant socialment i econòmica.
Aquesta és la vella cantarella de la vella Catalunya. Evitar l'enfrontament. Un anar fent constant, promogut per tots (uns més que altres), per la classe política, pels empresaris i per la societat.
Afortunadament, a poc a poc les benes ens van caient dels ulls. La nostra economia no pot suportar més competir globalment amb una mà lligada a l'esquena. No podem permetre que les nostres infraestructures juguin un paper regional quan necessitaríem que juguessin un paper internacional. Cada cop costa més entendre com, podent gaudir a través de la nostra riquesa i de la pressió fiscal de millors serveis socials, l'espoli fiscal ens obliga a veure com la societat del benestar perilla a casa nostra.
Ens ataquen la llengua, la cultura, l'economia, els símbols, les institucions... i cada cop hi ha menys gent amb la bena posada.
El sistema financer, la monarquia, els peatges... a poc a poc anem posant les coses davant del mirall i quan els fem la prova del cotó no la passen.
Però entre aquest punt i l'acció, encara queda molt de camí. Hem de fer pinya i deixar de riure les gràcies a qui no en fa.
No podem posposar més el debat, no podem posposar més la decisió, no podem posposar més el dir prou i començar a construir un futur millor.
Deixem de procrastinar com a poble i tatxem amb un guix ben gruixut, entre tots, fent pinya (institucions, empreses i societat civil), aquest tema pendent que durant tants anys no hem volgut afrontar: Espanya! Cal superar aquest obstacle per adonar-nos que és la seva ombra la que no ens deixava veure la llum del sol.
