En la seva simplicitat rau la seva grandesa. M’ho deia una emprenedora força més gran que jo amb qui comentava algunes dificultats internes en el dia a dia de la meva empresa i representa un consell, o una lliçó de management, que no aprendré en cap escola de negocis. “Els treballadors i els socis, o brillants o submisos”.
Igual que en un grup de música, en un equip de bàsquet o en un partit polític, en una empresa es necessiten diversos perfils. Sovint un líder es rodeja de mediocres complaents, que li permeten brillar i tapar les seves deficiències... Mala solució. Altres vegades, però, ajuntar al mateix equip molts figures en complica la convivència. Recordo una escena dels anys d’en Johan Cruyff, quan el Hristo Stòitxkov, el millor jugador búlgar de tota la història, es barallava enmig del camp amb en Romário perquè no li havia passat la pilota en una jugada quan un d’ells la demanava. Després d’uns minuts de tensió, una passada i un gol van posar fi a l’enfrontament: les dues llegendes del futbol es van abraçar mentre l’aficionat pensava en la sort de tenir aquests dos cracs (i dos caràcters) al camp. A vegades funciona, però la major part del temps tenir al teu equip onze Romários (que sovint estava canshao ) no és governable.
Però hi ha alguna cosa pitjor que onze Amunikes o onze Romários: què passa quan tens un mediocre que pretén els privilegis d’un fora de sèrie? A la meva empresa, en general, ningú es permet arribar tard a l’entrenament, però tinc clar que al meu golejador no li encarregaré les feines més rutinàries i de menys valor afegit.
Ara bé, si tothom és conscient del seu lloc a l’empresa, si el suplent accepta amb humilitat que la seva funció no és marcar tres gols a cada partit i el crac no actua com un nen consentit, l’equip funciona. Això sí, que Déu em guardi dels que, com diu la frase popular, es creuen merda i no arriben a pet. I, si no, ja me’ls allunyaré jo mateixa.
