Avui qui vulgui (és un dret o una obligació?) pot anar a votar. Alegria! I alegria és la que he percebut en el meu últim viatge a Itàlia. Sí, aquells petits empresaris del Nord de la meva pàtria estan tan contents que agafarien els polítics i els passarien per un colador xinès, els forçarien a treballar en una mina de sal sense sabates o els triturarien per fer salsa bolonyesa (sabeu que no existeix aquesta denominació, veritat?). El clàssic estereotip d’emprenedor italià catòlic, amb la figura de la Madonna degli Aiuti al despatx, amb la mamma de 80 anys sempre al costat, m’ha fet uns discursos que, si tingués un compte a Twitter, tindria el mateix ministre Fernández Díaz a la porta de casa. Si persones com aquestes, columnes de l’ordre i de l’estabilitat del meu país, han arribat a pensar d’aquesta manera, què podem esperar dels resultats d’avui? I a Espanya, on fins ara la gent ha estat més fidel al seu partit que Argo a Ulisses, ¿començarà a trontollar el bipartidisme que ha protagonitzat els últims 35 anys?
1 min
