Dèiem fa unes setmanes que la incipient recuperació afrontava potencials problemes interns i exteriors. La crisi d'alguns països emergents, des de l'Argentina fins a Turquia, passant pel Brasil, Xile, l'Índia, Sud-àfrica i Rússia, ha fet emergir alguns d'aquests riscos.
Al maig ja vam tenir un primer tast del que podia passar si la Reserva Federal americana començava a modificar el rumb de la seva política monetària. Llavors, Ben Bernanke, el seu president, va anunciar que la recuperació en curs hauria de permetre reduir, i finalment anul·lar, l'anomenada quantitative easing, és a dir, la compra massiva d'actius financers pel banc central dels EUA. Una compra que, en la seva última fase, ha implicat l'adquisició de 85.000 milions de dòlars mensuals d'actius financers a llarg termini (bons del tresor o bons privats vinculats al mercat immobiliari). Aleshores, l'anunci que començaria a reduir-se aquest programa va provocar una primera fugida de capitals dels països emergents més dèbils, tot i que la crisi es va contenir definint nivells d'atur relativament baixos com a indicadors del final d'aquelles adquisicions.
Canvi de rumb
Amb això va arribar la calma de l'estiu. Però l'economia americana i també la britànica han continuat millorant més ràpidament que no s'esperava a la segona meitat del 2013. A més, els objectius de reducció de l'atur ja estan pràcticament assolits. Per aquest motiu, al desembre la Reserva Federal va retallar, dels 85.000 als 80.000 milions de dòlars, la compra d'actius, i va iniciar el procés de desmantellament d'aquesta extraordinària política. I el mateix sembla que està a punt de començar a la Gran Bretanya.
El problema amb aquest canvi deriva dels efectes indirectes provocats per les formidables expansions de liquiditat de la banca central dels països avançats. Parafrasejant el president Kennedy, quan la marea de la liquiditat avança, empeny a l'alça tots els vaixells (és a dir, tots els actius, siguin més o menys arriscats). I quan baixa, com ha començat a passar, moltes embarcacions s'estavellen contra les roques del fons.
En paraules de Guido Mantegna, el ministre d'Hisenda brasiler, és com si s'hagués engegat una aspiradora de capitals des de les economies avançades, que succiona fons que havien entrat en els països emergents a la recerca de millors rendibilitats. És aquesta sortida de capitals la que explica les pèrdues de valor d'algunes divises, especialment les més febles, és a dir, les dels països que han estat vivint per sobre de les seves possibilitats, generant dèficits exteriors i/o tolerant inflacions excessives, com és el cas de l'Argentina.
Efecte contaminació
Els més vulnerables, fins ara, han estat Sud-àfrica, Turquia, l'Índia, Indonèsia i la mateixa Argentina, però també s'hi han afegit el Brasil, Xile i Rússia. I la contaminació continua. Per contenir les sortides, el Banc Central de l'Índia i el de Turquia, entre d'altres, han elevat els tipus d'interès, al mateix temps que altres bancs centrals, com el de l'Argentina, han tornat a intervenir els mercats, comprant la seva moneda i perdent divises exteriors per mantenir un determinat nivell del tipus de canvi. En suma, aquests països estan obligats a reduir el seu creixement i reconduir les bases sobre les quals es fonamenta.
A aquest rerefons cal sumar-hi un altre factor negatiu, que també afecta el gruix dels països emergents, perquè impacta sobre la seva capacitat d'augmentar el PIB: la reducció en el creixement de l'economia xinesa. El seu cop és notable pel gran poder d'atracció gravitatòria que exerceix sobre les exportacions de primeres matèries de molts d'aquests països.
Aquests són els fets. ¿Ens interessen a nosaltres? I tant! Perquè tindran efectes no desitjats.
El canal d'afectació no serà només, ni fonamentalment, l'exposició d'algunes grans empreses espanyoles a aquests mercats, com s'ha vist a les cotitzacions borsàries. El principal impacte procedirà de la reducció en el creixement de les nostres exportacions. Convé recordar ara que l'avenç, pròxim al 30%, de les exportacions espanyoles que va tenir lloc entre 2009 i 2013 va reflectir, fonamentalment, un extraordinari augment de les adreçades a països emergents, i també als Estats Units i el Japó, i un pràctic estancament de les dirigides als països de l'àrea de l'euro. Així, les vendes espanyoles als BRIC (el Brasil, Xina, Rússia i l'Índia) van augmentar vora el 55%, als països de l'est d'Europa un 44%, i a la resta del món gairebé el 50%, mentre que la zona euro acumulava un increment de només el 12%.
Part de les nostres exportacions patiran l'impacte d'aquesta més que probable reducció en el creixement dels països emergents. Tanmateix, part del problema pot ser, també, la solució. La millora del dòlar, que el canvi de política monetària americana anticipa, farà més competitives les nostres vendes exteriors a mercats avançats, com el dels Estats Units i el Japó, que, si més no parcialment, compensaran la nostra menor exportació als països emergents. I les vendes a aquestes dues àrees han augmentat, entre 2009 i 2013, d'un 40% i d'un 60%, respectivament.
L'amenaça de turbulències exteriors ja ha arribat. Cal continuar reforçant la nostra competitivitat i no afluixar en l'esforç efectuat. Davant nostre no hi ha, encara, un sol brillant a l'horitzó. Més aviat, un paratge una mica llòbrec, ple de paranys i potencials problemes.
