Feliciteu-me: fa unes setmanes, en un temps rècord, vaig tancar una ronda de finançament de més de 200.000 euros. Sí senyor! Aquesta cosa que sona tan guai ha sigut un procés alhora difícil i bonic, i té com a resultat que tindré la meitat dels diners necessaris (els altres els demanaré a Mariano Rajoy i a Carles Puigdemont, amb l’ajuda d’Ada Colau) per tirar endavant els meus plans de dominació mundial. Riu-te’n de Donald Trump, jo tinc el suport d’un grup de persones que creu que el meu projecte (i òbviament jo mateixa) mereix confiança!
A més de cobrir el 100% del que buscava (fins i tot una mica més) amb la ronda, el procés ha aconseguit respectar la resta dels meus objectius. Primer, aconsegueixo el suport d’un grup de (crec) bones persones o, si més no, persones amb qui em trobo còmoda, valorada i ben acompanyada. La vida dóna moltes voltes, però el que és segur és que si no tens com a objectiu envoltar-te de bona gent, no ho aconsegueixes, segur.
Segon: incorporo a l’accionariat de la meva empresa persones d’alta vàlua professional, de sectors i talents diferents, que poden donar-me la seva ajuda de tant en tant i també donen prestigi a la meva societat. Quan hagi d’anar a un banc a demanar diners, o si mai he de posar maca l’empresa per vendre-la, aquests noms seran un punt a favor.
En tercer lloc, aconsegueixo mantenir la majoria i el control de l’empresa. No vull dir que això sigui sempre imprescindible, ni de bon tros, però tenint en compte el moment en què està el projecte, és important garantir-hi la governabilitat i el lideratge.
Com veieu, estic en una mena de núvol de felicitat, joia i autocomplaença. Com diria Guardiola, i amb el permís de l’Institut d’Estudis Catalans, sóc la puta ama!
Per un dia, permeteu-me una cura d’ego... Avui, disculpeu, si veig un mirall no puc evitar somriure i preguntar: Are you talking to me? I am the only one here.
