Fa molts anys, quan feia setè d’EGB (nens, no patiu, coses de grans), vaig viure una de les pitjors experiències de la meva vida. Tota la classe preparava el viatge de fi de curs, amb avió i tot, i, com era tradició, es va muntar una rifa per trobar finançament. El premi no el recordo, però sí que era alguna cosa inconsistent com una tele o una panera plena de coses exquisides.
La cosa és que, per pagar el viatge, havíem de vendre números a 100 pessetes entre familiars, coneguts i desconeguts. Avui en diríem crowdfunding, segurament. Com en això de muntar empreses, els pares et donaven un cop de mà, però aquell talonari semblava infinit i, per treure-me’l de sobre, vaig haver de baixar al carrer i fer de venedora ambulant.
Vaig entendre que jo, de comercial, no serveixo. I, tot i que ja no sóc tan tímida com aquella nena petita, segueix sense venir-me de gust demanar 100 pessetes, o 10.000 euros, a qui passa. Sincerament, sentia (i sento) que anar a vendre una cosa a algú que no conec és una cosa propera a demanar almoina o, directament, robar.
Potser per això admiro qui té talent comercial, qui no té vergonya i qui es guanya la vida comerciant pel món amb trossos de paper. ¿Per què no puc ser així? Això no impedeix que quan veig nens poca-soltes passant el plateret canvio de vorera o que sovint em molesta la persecució constant dels comercials que truquen o es presenten a l’oficina.
Ara bé, a vegades els comercials donen el do de pit. La setmana passada un correu d’un lector em va deixar bocabadada. Si seguiu la columna, sabreu que fa poc vaig parlar-vos del meu estrès, que volia penjar un Saturn devorant un fill a la paret per recordar que el temps ens atrapa. Un lector amb ànima comercial no va dubtar-ho: “El temps és un enemic a la feina, però per poder treballar realment bé a l’oficina el que ens cal és «seure com cal»”, em deia. Amb la firma ho vaig entendre tot: una empresa de cadires ergonòmiques. Amic, et trucaré per comprar-te’n una.
