TECNOLOGIA
JORDI SABATÉ

La velocitat d’internet enfronta negoci i igualtat

Els Estats Units debaten oferir una xarxa més ràpida de pagament i trencar així la igualtat entre usuaris, una opció que Europa, de moment, rebutja

La velocitat d’internet enfronta negoci i igualtat Zoom

L’anomenada neutralitat d’internetés una llei no escrita que diu que a internet un bit és igual a un altre bit, sense importar l’origen que tingui. El bit és la unitat fonamental d’informació digital i, per tant, la neutralitat propugna que tota la informació que circuli per la xarxa tingui el mateix tracte i facilitats per arribar al seu destinatari, vingui del totpoderós Google o d’un humil blog escrit al Tercer Món.

En altres paraules, la neutralitat de la xarxa es basa en el fet que els operadors d’accés poden cobrar a l’usuari per tenir internet, però no als productors de contingut -mitjans de comunicació i entreteniment, cercadors...-perquè els seus productes circulin per les xarxes.

El fonament d’aquesta norma, fins ara àmpliament acceptada, és que d’aquesta manera s’evita que en l’àmbit digital el poder econòmic de les grans corporacions eclipsi les oportunitats de possibles nous mitjans i serveis d’arribar a la pantalla de l’usuari. Si no es respectés la neutralitat de la xarxa, diuen els seus defensors, els operadors de telecomunicacions, que són els que construeixen les xarxes, demanarien diners als productors de continguts per tenir accés als canals de distribució de la informació.

Aquests defensors de la neutralitat creuen que sense neutralitat internet seria un conjunt d’autopistes de peatge per on circularien només les empreses poderoses. Al·leguen que, sense neutralitat, ni Google ni Facebook podrien ser avui el que són. Però el debat sobre si adoptar la neutralitat com a llei global mai acaba. Perquè, com diuen els anglosaxons, el diable està en els detalls.

En principi no hi ha ningú que no cregui que una mínima neutralitat d’internet és fonamental perquè s’asseguri que l’economia digital creixerà i prosperarà. Sense aquesta base, poca diferència hi hauria entre encendre la televisió, o la ràdio, i connectar-se a la xarxa. Només els poderosos estarien presents, a força de pagar per la llicència d’ús.

Ara bé, cada país interpreta la quantitat d’aquesta base mínima de manera diferent, especialment si es tracta d’un país anglosaxó o bé d’un continental europeu. Per als membres de la Unió Europea, la base garantida per llei tendeix al tot, és a dir, una xarxa completament neutral. Per al Regne Unit i els EUA, la base legal pot ser un nivell acceptable d’ample de banda gratuït, i a partir d’aquí es venen més amples de banda per a les empreses que els vulguin comprar.

A favor del model europeu hi ha les grans empreses d’internet i la Comissió Europea, que tem que aquest model acabi amb la poca competència que les empreses europees d’internet ofereixen a les americanes. A favor del model anglosaxó hi ha els operadors i la FCC -la institució reguladora de les telecomunicacions als EUA-, a més del govern anglès, que es queixa de l’intervencionisme de la comissària del ram, Neelie Kroes.

Els operadors al·leguen que se’ls exigeix la construcció d’unes infraestructures de telecomunicacions cada vegada més cares i que tenen dret a amortitzar les inversions de la manera més avantatjosa. A aquestes raons cal afegir-hi que la consolidació als EUA dels serveis de sèries i pel·lícules per internet, com Netflix, estan generant problemes de congestions de l’ample de banda disponible a les xarxes d’algunes zones i a determinades hores. Estudis de la FCC calculen que el vídeo a la carta ocupa el 80% de l’ample de banda a les zones on es consumeix, cosa que podria forçar a la llarga les operadores a fer noves inversions, pagades de la seva butxaca.

Aquest és un dels principals motius pels quals l’ens regulador va aprovar la setmana passada fer al govern la proposta d’una internet a dues velocitats als Estats Units, amb un ample mínim gratuït i ofertes de pagament per a les empreses que necessitin moure gran volum de dades. En principi, l’ample mínim seria l’ample del qual actualment es disposa a internet, de manera que no s’impediria el desenvolupament de noves empreses.

Els serveis de pagament estarien destinats a les anomenades balenes, com Netflix, Amazon, Facebook i Google. De fet, Netflix ja té acords en aquest sentit des de l’abril amb els operadors ComCast i Verizon, i Google va adoptar fa anys un model semblant a l’Argentina. D’altra banda, a Brussel·les el debat continua viu sense que es promulgui cap directiva. Ara bé, la comissària Kroes, sempre defensora d’una neutralitat radical, ha afluixat en els últims mesos en resposta a les demandes britàniques.