La polèmica presidenta argentina, enlluernada per Evita Perón, ha impulsat la nacionalització de Repsol malgrat que el 1993 va defensar la privatització d'YPF
Enlluernada per Evita Perón i batejada temps enrere com la Hillary Clinton argentina, Cristina Fernández de Kirchner (La Plata, 19 de febrer del 1953) es va adonar que, en realitat, anhelava ser com la seva homòloga brasilera, Dilma Rousseff.
L'atac de banyes va aparèixer el desembre de 2010, tan bon punt Repsol YPF va trobar a la zona de Vaca Muerta (província de Neuquén) el tercer jaciment de gas no convencional més gran del món. Una descoberta que, a mitjà termini, pal·liaria una crisi que obligarà el país a gastar-se 23.000 milions de dòlars important energia en el bienni 2011-2012 i que posa en risc el superàvit de la balança comercial.
Rousseff es frega les mans amb les descobertes d'oli a la capa de presal, una zona submarina profunda, administrades per Petrobrás, una megaempresa de capital mixt controlada en un 51% per l'estat brasiler. Fernández alguna cosa havia de fer. Imbuïda per l'exemple brasiler, ha tirat pel dret.
Sense que li tremolés el pols, Fernández ha decidit expropiar YPF, fins ara controlada en un 57% per Repsol, contradient les lloances públiques que fins a l'any passat dedicava a un pla d'inversions ara crucificat. L'estatalització és el camí en direcció contrària al seu enèrgic suport al llavors president Carlos Menem, quan el 1993 va iniciar la privatització d'YPF, en una època en què els Kirchner governaven la província petrolífera de Santa Cruz.
Cristina és així. "Una dona indomable, intel·ligent, polèmica, transgressora i ambiciosa com no n'hi ha hagut cap altra després d'Eva Perón", com la descriu Olga Wornat, l'autora de la biografia Reina Cristina . De personalitat forta, amb actituds fermes i amb dots d'oratòria espectaculars, la presidenta es veu amb cor de tot, avalada pel 54% dels vots en la seva reelecció i amb més de 20 anys d'una carrera política sòlida i d'èxit.
El segon i últim mandat l'està embolcallant d'estatalisme i de nacionalisme, cosa que s'ha reflectit en els tres grans eixos d'actuació: la salvaguarda de la sobirania hidrocarbonífera; les reivindicacions sobiranistes de les Malvines, ara que es commemoren 30 anys de l'inici del conflicte bèl·lic, i el proteccionisme comercial amb el tancament d'importacions, que li ha valgut la denúncia de 40 països a l'Organització Mundial del Comerç.
Detractors i partidaris
La guerra del petroli propaga el clixé demagògic, populista i manipulador que denuncien els seus detractors, però encén les masses peronistes, agraïdes per les polítiques socials i la defensa a ultrança del drets humans. Darrere d'una veu trencada i estrident i una imatge curosament vanitosa ("Critiquen que m'arreglo massa, però el que realment els molesta són els interessos que defenso", sempre ha dit), hi ha una dirigent amb una formació jurídica extensa, que superava en popularitat fins i tot el seu desaparegut marit, Néstor, quan era president.
"Sóc exigent, enèrgica i obsessiva, però no sóc tan terrible com semblo, sóc una bona dona", assegura. Fernández és una bèstia política que beu de les fonts del moviment peronista i que es retroalimenta d'una set de poder inesgotable. Un perfil que no s'enquadra amb la Cristina familiar, encara de dol per la mort del seu marit, que deixa màniga ampla als seus dos fills i que troba la pau espiritual com a cinèfila empedreïda.
