Brad DeLong és un reconegut economista de la Univesitat de Berkeley que va formar part de l'administració Clinton i que a les eleccions del 2008 va donar suport a la candidatura d'Obama. No és exactament un sant de la meva devoció, però fa poc ha escrit en el seu blog el que anomena les set virtuts cardinals per a un creixement equitatiu, amb algunes de les quals coincideixo plenament. N'escullo tres que considero fonamentals.
La primera és que s'ha de gestionar l'economia per tal que la demanda agregada s'acosti el màxim possible a la capacitat de producció potencial. És a dir, la plena ocupació ha de ser sempre un dels objectius de tota política econòmica. Per això el BCE hauria d'actuar seguint un mandat dual: mantenir la plena ocupació i alhora una inflació estable. En situacions excepcionals de guerra, depressió o forta recessió, com és ara el cas, els governs han d'actuar i endeutar-se. Els deutes s'han de pagar en època de recuperació, no enmig d'una recessió. Reduir endeutament sense perjudicar significativament el gruix de la població és incompatible amb el creixement.
La segona virtut és la igualtat. Si volem tenir igualtat d'oportunitats d'aquí 50 anys, hem de crear abans una igualtat de resultats. Si partim d'una societat molt desigual, o on augmenta la desigualtat, com passa ara, les crides a la igualtat d'oportunitats són un eslògan buit.
I la tercera és un estat més gran i millor. El funcionament dels mercats privats i no regulats no és adient a la necessitat de finançar la salut pública, les pensions o l'educació. Tampoc funcionen bé per promoure la recerca i la innovació, ni per produir béns no rivals, que són els que poden utilitzar sense desgast moltes persones, com ara tot el món digital. En el segle XXI aquests sectors cada vegada representaran una part més gran de l'activitat econòmica, i per això una economia eficient necessitarà un pes més gran del sector públic en relació al que va representar el sector privat al segle XX. Just el contrari del que diu l'ortodòxia econòmica.
