La trampa de l'optimisme

No s'estranyi, amic lector, si quan sent un membre del govern espanyol –ja sigui Mariano Rajoy o qualsevol dels seus ministres– acostuma a tenir la sensació de sentir els líders polítics d'un altre país que no és Espanya. Sembla que la crisi en què ens trobem serà una cosa passatgera i que s'acabarà tan aviat com sortim de l'actual recessió (és a dir, quan l'economia torni a créixer una mica). Em pregunto què deuria pensar la gent que va assistir a Sitges a l'última trobada del Cercle d'Economia, on Luis de Guindos va assegurar que "d'aquí un any Espanya estarà creixent de manera clara i creant llocs de treball". Aquestes paraules les va pronunciar només un mes després que ell mateix presentés les últimes previsions del govern espanyol, segons la qual la taxa d'atur de l'any vinent serà del 26,7%, tan sols unes dècimes menys que l'actual. No sembla que s'hagin de crear gaires llocs de treball, si ens atenem a les seves pròpies estimacions.

Enviar sempre senyals optimistes és la regla número u del bon relacions públiques: els missatges sempre entren millor si són positius, i encara més si es pronuncien amb alegria (fixin-se en els esforços que fa sempre De Guindos per somriure). Seguint aquesta lògica, que ja va assajar Elena Salgado quan va parlar de brots verds , el govern de Mariano Rajoy ha optat sempre per una visió edulcorada de la realitat. Segurament és bo no llançar missatges pessimistes perquè la població no s'ofusqui, però què se n'ha fet, del realisme? L'únic moment en què el govern espanyol ha demostrat ser realista va ser justament quan va presentar les seves últimes previsions oficials. I tot indica que si va presentar aquelles dades va ser perquè ho va imposar Brussel·les a canvi de concedir més temps per reduir el dèficit. Però aquest optimisme de cartró pedra només resta credibilitat i incrementa el cinisme dels ciutadans desenganyats. És una trampa.

Àlex Font Manté és coordinador de l'Emprenem