JOAN TARRADELLAS

La taxa Tobin

El 1971 l'economista i premi Nobel James Tobin va proposar la seva famosa taxa. Eren temps difícils per a l'estabilitat dels canvis de divises. El president dels EUA, Richard Nixon, havia decidit unilateralment abandonar el patró or, un sistema que afavoria l'estabilitat, ja que el valor de la divisa es basava en actius reals (les reserves d'or de cada país). Sense el patró or, els especuladors van començar a afegir oscil·lacions als canvis que perjudicaven les economies i les empreses.

Tobin va proposar aleshores que tota operació de canvi de divisa incorporés una petita taxa, diguem, d'un 0,5%. Petita per no desanimar les exportacions, però suficient per penalitzar els especuladors. Així, si un fabricant de maquinària europeu realitzava una venda en dòlars a un client dels Estats Units, en anar al seu banc local i canviar-los a euros hauria de pagar la taxa Tobin. Per al fabricant seria una desagradable comissió addicional, però això no aturaria el seu negoci. En canvi, per a un especulador de divises que fes moltes compres i vendes diàries, cadascuna amb una taxa del 0,5%, seria un cost tan gran que l'obligaria a deixar d'especular i, en teoria, tornaria l'estabilitat.

Originàriament la taxa Tobin estava pensada només per a divises, però anys més tard van sorgir veus que defensaven la seva aplicació a totes les transaccions financeres, divises, accions, renda fixa i derivats. Els teòricament gegantins impostos que es recaptarien podrien servir, per exemple, per reduir la pobresa al món. De fet, l'any 2012 la UE ha plantejat formalment la introducció d'aquesta taxa. Si bé alguns països la veuen amb bons ulls, d'altres, com el Regne Unit, que té com una de les seves joies la City Financera de Londres, ho rebutgen frontalment. Cap sorpresa.


Joan Tarradellas