OPINIÓ
L'EXECUTIVA AGRESSIVA

Jo també milito, però no em manifesto

Tenir 30 anys i treballar en la teva pròpia empresa no és gaire normal. Si més no, estadísticament. Ser d'aquesta minoria dels que vivim perillosament per decisió pròpia (ho diferencio dels que viuen perillosament com a assalariats per l'amenaça d'un ERO o similars) genera situacions curioses a la teva vida quotidiana. "Faràs vaga, dimecres?" Això em va preguntar, amb un mig somriure, un dels meus amics més compromesos políticament. Per ell, un votant clàssic dels partits d'esquerra, fer vaga és com per a molta altra gent un compromís cívic que respecto totalment.

De fet, admiro les persones que dediquen el seu talent i el seu temps a la militància política o sindical, o els que treballen voluntàriament en una ONG. Però jo, que tot i que sóc empresària (i que per això molts em veuen una cua de dimoni darrere l'esquena) tinc consciència política i cívica, també milito d'alguna manera.

Després de gaudir dels meus privilegis de classe mitjana (quan aquesta classe encara existia), fent la meva carrera universitària amb el suport familiar, anant a estudiar a l'estranger i vivint amb els papis , vaig iniciar la meva carrera professional. Com molts altres de la meva generació, em vaig trobar moltes coses negatives, injustícies, decepcions i molta precarietat. Només un resum: 900 euros mensuals després de sis anys de professió.

Així que vaig decidir fer-me emprenedora. Entre altres motivacions, també amb un sentit polític: és la meva manera, individualista i discreta, d'intervenir en la societat prenent el control sobre la meva pròpia vida. Des d'un punt de vista íntim i personal, és una rebel·lió contra el que m'oferia un món força desagraït i del qual estava cansada de queixar-me. Per cert, no he contestat a la pregunta que em va fer el meu amic.

No, jo no vaig fer vaga. Però des del balcó de la nostra oficina vaig veure la gent manifestant-se a fora i, tot i que em va molestar una mica que tallessin el carrer, els vaig respectar perquè és la seva manera de queixar-se. La meva, però, és una altra.

L'executiva agressiva és una jove emprenedora.