Ferran Ribalta Riu: “Les empreses espanyoles sempre han tingut un complex d’inferioritat”

Director general d’Aigua de Sant Aniol, empresa familiar embotelladora d’aigua mineral natural

Marc Amat
3 min
Ferran Ribalta Riu: “Les empreses espanyoles sempre  han tingut un complex d’inferioritat”

Abans dels anys 90 sembla que ningú tenia constància que a Sant Aniol de Finestres hi hagués aigua.

La gent de la zona explica que el 1993 un home de la Garrotxa va detectar a través d’un sistema d’imants que, a l’espai on ara hi ha la font de Sant Aniol, n’hi havia. Quan va fer la troballa, va començar a cavar-hi un pou, però es va quedar sense recursos econòmics abans d’arribar a trobar la beta d’aigua. Va ser llavors quan va convèncer set famílies industrials de la Garrotxa perquè posessin el capital que faltava per esbrinar si realment hi havia aigua o no. Hi van invertir i n’hi van trobar. Així va néixer l’empresa. El 2003 sis de les set famílies impulsores van sortir de l’accionariat i l’empresa va començar una etapa diferent, caracteritzada per grans injeccions de capital enfocades a millorar el rendiment i a obtenir produccions més altes. El 2013 vaig entrar a l’empresa com a director general.

Formen part d’un sector molt saturat i en el qual diferenciar-se és tot un repte. Com lluiten per distingir-se de la competència?

Efectivament, l’aigua és incolora, inolora, insípida i és percebuda com una commodity [primera matèria]. Però nosaltres tenim una singularitat molt destacada: explotem el nostre origen volcànic. Som l’única aigua mineral natural de la Península que pot dir-ho. A més, quan Aigües de Sant Aniol va començar a caminar va fer-ho apostant molt fort per l’envàs de vidre, fet que ens va anar posicionant de mica en mica en moltes taules de restaurants i hotels de gamma alta. De fet, treballem amb una cinquantena d’establiments amb estrella Michelin. Tenim una particularitat respecte a la resta d’empreses de sector: el 70% del volum de facturació ens prové del canal horeca (hostaleria i restauració), mentre que tan sols un 30% ens arriba a través dels supermercats.

Com s’han de llegir les minses vendes de Sant Aniol als supermercats? Els costa posicionar-s’hi?

Estem fent un esforç per equilibrar-ho. El problema de les grans superfícies és que et demanen uns objectius que cal complir estrictament. Certament, costa entrar a les prestatgeries. Si bé tenim molt bona relació amb Caprabo o Eroski, amb altres cadenes com Bon Preu no hi ha manera. La majoria de marques dels lineals són de les grans corporacions, i a les petites empreses ens és complicat trobar-hi un forat.

¿I entrar-hi a través d’una marca blanca?

Fins al 2013, s’havia fet en algunes ocasions, si bé de manera molt esporàdica i a petita escala. No crec en excés en el model de la marca blanca. Sempre estàs subjecte a un únic factor: el preu. A curt termini pot ser un sistema llaminer, però a la llarga el millor sistema sempre és caminar cap a la construcció d’una marca. Només així l’empresa pot arrelar i passar de generació en generació.

Han construït una marca molt basada en l’origen i amb forta identificació amb el territori. ¿Els perjudica per exportar?

Al contrari. Es valora molt l’exotisme de l’origen volcànic. De fet, venem un 11% de la producció fora, a 20 països com els EUA i el Japó. Ens presentem com la millor aigua del món. Les empreses espanyoles sempre han tingut un complex d’inferioritat que cal esborrar. Si tu tens un bon producte, que al capdavall és una opinió subjectiva, te l’has de creure.

stats