Josep Piqué és segurament un dels millors oradors que han passat pel Parlament en l'última dècada. No és tan clar que fos un gran polític, perquè el seu principal projecte, fer una mena de gir catalanista al PP [sic] i no quedar aïllat amb l'Estatut, va fracassar estrepitosament. La culpa d'aquell fracàs la tenen les pressions que, a l'altra banda, exercien els gairebé còmics Zaplana i Acebes (còmics però no estúpids: l'un va acabar a Telefónica i l'altre a Bankia amb sous ben remunerats). Però des de llavors Piqué ha demostrat que és hàbil. Havent deixat la política, va tornar al sector privat i va entrar a Vueling, una empresa que ara és filial d'Iberia (que al seu torn havia estat privatitzada pel mateix Piqué quan era ministre).
Ara aquest ex director general de la Generalitat (durant els anys 80) sona com a possible successor d'Antoni Brufau a la presidència de Repsol, com va publicar l'ARA el 22 de setembre. Però aquesta no és l'única opció. Resumidament, Piqué té tres opcions: poder, diners o seguir igual. És difícil d'imaginar que triï la tercera opció tenint com té la possibilitat de caçar la primera o la segona.
La presidència de Repsol li permetria guanyar molts diners encara que no iguali els set milions que va cobrar Brufau el 2011. En canvi, el poder li arribaria si, com es rumoreja, accepta el càrrec de ministre que li vol oferir Mariano Rajoy per mirar de canalitzar la cuestión catalana (Piqué està relativament ben vist pels empresaris d'aquí, que el van elegir president del Cercle d'Economia). De passada, Mariano Rajoy es trauria de sobre un possible candidat a succeir-lo. Perquè, seguint amb els rumors, Piqué obtindria encara més poder si esdevingués el tecnòcrata que substitueixi Mariano Rajoy en cas que la UE obligui a repetir una operació a l'estil italià. Piqué seria el nostre Monti. És un dir.
Pot agradar més o menys, però passi el que passi a Catalunya i Espanya els pròxims anys, Josep Piqué en serà protagonista. És un supervivent.
