Empresari

La sort i l'èxit

Dijous passat, un músic conegut, acostumat a sentir-se en ràdios musicals d'uns quants països, explicava en una conferència que ha experimentat el millor i el pitjor de decidir que volia viure de la seva passió i no del que probablement més diners li donaria. Va deixar la carrera de dret per dedicar-se a la música i amb poc temps va aconseguir que la multinacional més gran del sector el contractés per llançar el primer disc.

Èxit a la primera. "Quina sort", dirien alguns. Uns mesos més tard, però, li van trucar per acomiadar-lo i dir-li que no valia. Es va trobar sol, després de ser jutjat i condemnat perquè no valia per ser una de les veus més altes de l'escena musical.

Diuen que si no és un final feliç és que no és el final de la pel·lícula, així que va decidir demanar un crèdit per autoproduir-se el segon disc i alhora muntar una empresa de logopèdia... que va haver de deixar un any més tard perquè el seu disc s'havia col·locat entre els top 10 de vendes de diversos països, triomfant com mai ho hauria imaginat.

Sabeu què és el més curiós de tot? Que algunes veus properes li van recomanar no demanar el crèdit ni fer cap de les dues coses que li van canviar la vida. I si no hagués tingut l'èxit que ha tingut segur que l'hi haurien retret. Però no va dubtar i ara en recull els fruits des de Miami. Conclusió: no té cap importància si el que volem és muntar una empresa de programació d'aplicacions mòbils o dedicar-nos a la pintura: l'emprenedor de veritat és el que creu en el que vol fer, no el que fa el que els altres creuen. I el Jorge Ruiz ho va tenir sempre molt clar.