L ideratge és una de les paraules més repetides en els ampul·losos títols de les conferències empresarials i polítiques que se celebren contínuament a la ciutat. Esade i Iese (Déu us tingui en la seva glòria) no sabrien què ensenyar a les seves aules sense aquesta paraula que Josep Ramoneda va descriure com un "tòpic" que està envaït per una "certa sensació de buidor".
Una lectora, que va tenir la bondat d'escriure'm fa unes setmanes, es preguntava "qui són realment les elits empresarials?" Opinava que aquest títol se'l mereixien "els emprenedors que es guanyen el respecte i l'admiració pel seu tancament comptable cada final d'exercici".
Estic ben d'acord amb ella que, a aquestes altures de la pel·lícula, és lamentable veure com uns quants personatges del nostre panorama empresarial se segueixen considerant els abanderats del món econòmic. Lamentable, dic, perquè a aquests, gestors dels diners dels altres en grans companyies, hereus d'empreses familiars que van néixer amb l' emporio fet o algun rei Mides del totxo, mai els ha seguit ningú.
Tampoc les patronals, ni la premsa econòmica, tan amiga de la mitomania, han aconseguit crear herois que, com el franctirador rus d' Enemy at the gates , facin motivar tot un exèrcit (o país) per guanyar una batalla tan dura com la de Stalingrad (o la guerra de l'economia).
També és cert que, a Catalunya, si tinguéssim un Superman, l'envoltaríem de kriptonita perquè no suportaríem el seu èxit.
Qui són, doncs, les elits empresarials? Per mi, aquells que discretament, sense alliçonar ningú i sense demanar res a canvi, un bon dia decideixen que són vàlids per enfrontar-se a la complexitat d'una empresa.
Són els que saben fer-la rendible i posar-la al servei de la seva felicitat professional i del benestar, també, de tots els que hi participen.
