EXPERIÈNCIA
EXECUTIVA AGRESSIVA

La soledat del mànager

La biblioteca de casa (casa dels meus pares, vull dir) conté una col·lecció d'allò més heterogènia, des de clàssics de la literatura en la seva llengua original fins als bestsellers de fa quatre dècades i els llibres d'autoajuda més barats que es puguin trobar.

Entre aquests últims n'hi ha un que sempre m'ha cridat l'atenció, no tant per tenir-lo mai a les mans, sinó per pensar-hi alguna vegada. Es titula La soledat del mànager , un enunciat que descriu d'una manera molt precisa com em sento en aquests moments. Si el trobés avui en algun dels prestatges de casa dels papes no dubto que li faria una mica més de cas, no sigui que contingui el consell que necessito.

Resulta que tenim un gran projecte entre mans a la meva empresa. No dic gran perquè sigui molt important en termes de negoci, ni tampoc perquè sigui extraordinari des del punt de vista de la nostra estratègia empresarial. És gran per la quantitat de feina que genera en un termini força limitat.

Tothom a l'empresa està fent un esforç especial per tirar-ho endavant: per ingrata que sigui la situació, tota pedra fa paret i no podem dir que no a cap projecte. Molta feina i mal pagada, s'acostuma a dir.

Una tasca d'aquest perfil genera poc entusiasme, com és lògic. Fins aquí, tot normal. Però també fa aflorar handicaps en la professionalitat del meu equip. I aquí és quan vénen els meus problemes.

Com puc afrontar-ho? Com puc fer entendre que és amb coses com aquesta que la meva empresa i els seus llocs de treball s'hi juguen la supervivència?

No crec que en cap llibre trobi la resposta a aquesta mena d'examen de lideratge i gestió de recursos humans. Però, si més no, el títol d'aquell vell exemplar d'autoajuda em prevé d'un fet que és millor conèixer que ignorar: la tasca del cap és difícil, sovint solitària i de vegades desencoratjadora.