VICENÇ MOLINÉ

La sobirania fiscal a qualsevol preu

Després de molts anys a l'oposició, el primer ministre irlandès és un apassionat del futbol gaèlic i un polític inflexible en matèria fiscal, com els seus predecessors

Dijous passat, després de confirmar oficialment que Irlanda deixa de ser un país rescatat, Enda Kenny probablement va tenir una sensació similar a la de qualsevol persona que acaba de pagar una hipoteca. El primer ministre irlandès, càrrec que al seu país rep el nom de taoiseach , és un dels diversos polítics europeus que han arribat al càrrec després d'una desfeta electoral del seu contrincant i ha viscut tot el seu mandat sota el tutelatge dels homes de negre de la troica .

Kenny va néixer el 1951 a Derrywash, un poble del nord-oest d'Irlanda. Va començar els seus estudis a l'escola pública però aviat va fer el salt al St. Gerald's College i, posteriorment, va assistir a la St. Patrick's University, a Dublín, i a la National University de Galway, on va estudiar magisteri.

De la mà del pare

Tot i passar quatre anys com a mestre de primària, Kenny va fer el salt a la política de la mà del seu pare. Henry Kenny, parlamentari pel partit Fine Gael des del 1954, ja comptava amb l'ajuda del tercer dels seus cinc fills per a diverses tasques i quan va morir de manera sobtada a causa d'un càncer, el partit va proposar a Enda Kenny prendre el relleu al seu pare. En la votació entre els habitants del comtat de Mayo per escollir el substitut del difunt Kenny, Enda va sortir escollit a la primera volta amb un 52% dels vots. Aquest va ser el tret de sortida de la seva carrera política i l'honor de ser, amb 24 anys, el membre més jove del Parlament, el seu primer mèrit.

Durant gairebé una dècada, però, va passar desapercebut pels mitjans i l'opinió pública i no va ser fins que el seu partit va passar a l'oposició quan va agafar protagonisme exercint de portaveu del seu partit en temes com educació o ciència.

Aquesta feina a l'oposició va tenir la seva recompensa el 1994, quan els laboristes i el Fine Gael, l'altre gran partit d'Irlanda, van trencar l'acord de govern. El Fine Gael va pactar amb els laboristes, va arribar al poder i Kenny va obtenir la cartera d'Esports i Comerç durant els tres anys que faltaven per a les pròximes eleccions, en què, de nou, va tornar a l'oposició.

Aquesta vegada, però, Kenny ja era un dels homes forts del partit i va començar a postular-se per liderar-lo. Va perdre el primer assalt però la desfeta electoral del seu rival a les eleccions del 2002 li va deixar en safata el lideratge del partit, tot i que els 32 escons perduts pel Fine Gael gairebé deixen Kenny fora de l'hemicicle.

Igual que quan va saltar a l'escena pública, Enda Kenny es va fer valer com a líder de l'oposició. Va unir el partit i, a poc a poc, va anar guanyant terreny als seus rivals del Fine Gael fins que el 2011, després que Irlanda fos rescatada per la Unió Europea, va arribar al poder.

Amant de la tradició

Casat amb Fionnuala O'Kelly des del 1992, té tres fills adolescents amb els quals acostuma a compartir algunes de les seves aficions com el muntanyisme o el ciclisme. Musicalment és un seguidor declarat de Bruce Springsteen i entre les seves lectures preferides hi ha qualsevol llibre sobre història militar irlandesa. La seva gran passió, però, és el futbol gaèlic, una combinació de futbol i rugbi que es juga des del segle XIX a Irlanda. Kenny va ser jugador i entrenador de l'equip del seu poble natal, del qual ara també exerceix com a president.

Com a primer ministre, Enda Kenny s'ha mostrat tan poc flexible en matèria fiscal com tots els seus predecessors. Així, ha estat capaç de complir amb les receptes marcades per Brussel·les i superar el rescat sense tocar el baixíssim impost de societats que ha convertit Irlanda en seu europea d'empreses com Apple i Google. Aquest dumping fiscal, de fet, li ha valgut dures crítiques dels seus socis europeus i va ser el motiu d'un xoc amb l'aleshores president de França, Nicolas Sarkozy. L'únic moment en què Kenny va trencar amb la tradició irlandesa va ser quan es va convertir en el primer alt càrrec irlandès en criticar durament el Vaticà per l'encobriment de casos de pederàstia ocorreguts a Irlanda, un problema que, en una societat profundament catòlica, sempre s'havia dissimulat acusant les parròquies.