TECNOLOGIA
JORDI SABATÉ

El senyor Uber: el rei dels ‘pijos’ àcrates de Silicon Valley

Travis Kalanick, fundador del polèmic gegant del transport, ha forjat la seva carrera a força de desafiar les normes

El fundador d'Uber, Travis Kalanick, ha traslladat el poder de les xarxes P2P a l'asfalt. / MAYSUN / EFE Zoom

Arrogant, provocador i elitista, fins i tot sexista pels seus comentaris sobre les dones: Travis Kalanick, cofundador i conseller delegat d’Uber, no cau gaire bé com a figura pública. Però és un pota negra de la tecnologia que va muntar el seu primer projecte, Scour, quan Mark Zuckerberg encara no havia acabat la secundària.

Va ser el 1998 juntament amb els seus companys d’habitació de la Universitat de Califòrnia (UCLA) i es tractava d’un cercador que va acabar convertit en una plataforma P2P d’intercanvi d’arxius multimèdia, és a dir, discos i pel·lícules. Scour aviat va cridar l’atenció de les associacions de músics i actors i ho va fer per mal, ja que van enterrar el projecte sota centenars de demandes per pirateria.

Era l’època en què les xarxes P2P començaven a tenir èxit i a generar inquietud entre les indústries de l’oci, que albiraven un futur ple de dubtes davant el seu model de negoci. Scour no va ser l’única xarxa P2P a caure sota el foc legal de la indústria musical: també ho va fer Napster, fundada per Sean Parker, amic de Kalanick i posterior conseller de Zuckerberg a Facebook.

Scour i Napster tenien alguna cosa en comú a més de la compartició d’arxius en xarxes P2P: eren projectes que desafiaven el que està establert, que miraven més enllà de la línia de la llei però procurant no traspassar-la, almenys de cop. En certa manera definien un perfil molt propi de la badia de San Francisco que es corresponia amb els seus fundadors, Kalanis i Parker: el pijo àcrata.

Es tracta d’estudiants de classe mitjana amb molt de talent, una excel·lent preparació intel·lectual i una postura que qüestiona permanentment les normes socials convencionals. No es tracta de la clàssica rebel·lia juvenil -fogosa i condemnada a desaparèixer amb l’edat- sinó més aviat d’una rebel·lia raonada, amb un punt intel·lectual que la fa tan perillosa com perdurable en el temps.

És una actitud destinada a forçar les normes, no se sap gaire bé si per canviar el sistema o per fer-lo miques. Parker, Kalanick o Peter Thiel -cofundador de PayPal, que ha donat públicament suport al candidat republicà Donald Trump- representen aquest prototip d’àcrata que no mira pel bé comú, sinó pel propi. El seu és un egoisme fonamentat en la llibertat de l’individu, el valor del treball personal i la meritocràcia per sobre de la comunitat.

“Si jo puc arribar més ràpid sol que en grup, per què he d’esperar els altres?”, es va preguntar en una ocasió Thiel durant una entrevista. És un punt de vista més comú del que es creu a Silicon Valley, on el supremacisme intel·lectual està molt assentat en la cultura d’empresa. Però potser ningú ho ha plasmat tant en els seus propis projectes com Travis Kalanick.

Després del tancament de Scour va crear amb el mateix equip una altra xarxa P2P anomenada Red Swoosh. El 2007 Akamai Technologies la va comprar per 19 milions de dòlars. Kalanick, principal inversor, es va emportar un bon tros del pastís, però no va desistir en la idea de forçar el sistema al límit.

El 2009 va tornar amb un soci i una idea destinada a posar cap per avall l’asfalt de moltes ciutats: Uber. La paraula ve d’una expressió que en l’argot pijo de la badia s’utilitza per dir “Súper!” El projecte és de sobres conegut: posar en contacte conductors de cotxe sense llicència de taxi amb persones que necessiten anar d’un punt a un altre. I això saltant-se els taxistes, és a dir, l’ordre establert.

Brussel·les demana als governs que no prohibeixin Uber ni AirbnbUber va entrar en funcionament el 2011 a San Francisco com un projecte destinat inicialment a fer que els alts executius poguessin aprofitar els cotxes diplomàtics quan no estaven ocupats. Va tenir un gran èxit i es va expandir pels EUA a raó d’una ciutat al mes. Però Kalanick aviat va començar a deixar veure el seu veritable objectiu i va voler fer-ho de la manera més provocativa possible: el 2014 va llançar a París Uberpop.

Amb aquest sistema qualsevol amb carnet de conduir pot fer de xofer de l’empresa, de manera que portava l’esperit de les xarxes P2P al carrer. En una societat tan sindicalitzada com la francesa, el repte va sonar a ofensa i aviat els taxistes es van llançar a l’asfalt i no precisament per portar clients. Després de les protestes franceses van venir les alemanyes i espanyoles. Kalanick estava provant la resistència de l’ordre social allà on més establert estava: la vella Europa.

L’executiu ha posat ara els ulls a la Xina. Les inversions en sòl xinès s’estan multiplicant a una velocitat de vertigen amb la complicitat, sempre ambigua, de les autoritats de Pequín, que amb una mà li donen la benvinguda i amb l’altra criden Apple perquè inverteixi 1.000 milions a Didi Chunxing, l’homòleg xinès d’Uber.

De moment Kalanick ha contrarestat la maniobra aconseguint 3.000 milions de fons saudites, però a Silicon Valley ja es comença a dubtar si la passió de Kalanick per posar el sistema contra les cordes no està anant una mica massa lluny: s’ha començat a parlar d’Uber com d’un unicorn sobrevalorat.