NICOLA PADOVAN

La religió no és cap broma

Procuro no deixar passar gaire temps entre visita i visita a la catedral. Aquest oasi de pau al bell mig de Barcelona sempre m’ha ajudat a pensar i a cultivar el meu jo interior. El sostres alts i els finestrals tan macos fan que la llum agafi un color diferent de la de qualsevol racó de la ciutat. Em refereixo a la botiga Apple, òbviament.

L’altre dia, doncs, volia consultar un tema amb un dels seus sacerdots, afables i tendres, amb la seva casulla del mateix color. Em deia pel meu nom, m’escoltava mirant-me als ulls, preparat per donar respostes que m’il·luminessin en la meva foscor. Orgullós de rebre la benedicció i disposat a qualsevol sacrifici per aquella religió posseïdora de l’única veritat, ja em dirigia cap a la sortida quan el capellà, tocant-me lleument al braç, em va dir: “Nicola, si troba alguna altra oferta millor li igualem el preu”.

De sobte tota la mística se’n va anar a prendre pel sac. Què és pensava ell, que estava disposat a renunciar als meus principis, a la meva ortodòxia?