XAVIER GRAU

El rànquing dels executius més ben pagats de Catalunya

Els principals directius de les cotitzades s’apugen el sou el 2014 i augmenta la bretxa salarial amb la resta d’empleats

Gràfic sous directius Emprenem Zoom

Els consells de les empreses cotitzades catalanes s'han apujat, en conjunt, el sou l'any 2014. Aquestes són les quantitats que van cobrar els 29 principals executius de les companyies catalanes a la borsa l'any 2014 i la variació percentual respecte al 2013:

  • 1. Juan María Nin (CaixaBank): 16,3 milions d'euros (+663%)
  • 2. Fernando Basabe (Applus+): 10,9 milions d'euros (+868%)
  • 3. Rafael Villaseca (Gas Natural): 3,37 milions d'euros (+3,9%)
  • 4. Josep Oliu (Banc Sabadell): 2,83 milions d'euros (-0,3%)
  • 5. Jaume Guardiola (Banc Sabadell): 2,43 milions d'euros (+10,9%)
  • 6. Pere Viñolas (Colonial): 2,23 milions d'euros (+186%)
  • 7. Francisco Reynés (Abertis): 2 milions d'euros (-16%)
  • 8. Juan José Brugera (Colonial): 1,86 milions d'euros (+125%)
  • 9. Eduardo J. Sanchiz (Almirall): 1,61 milions d'euros (+13%)
  • 10.Víctor Grífols (Grifols): 1,51 milions d'euros (+5%)
  • 11. Jordi Mercader Miró (Miquel y Costas & Miquel): 1,3 milions (-3,25%)
  • 12. Isidre Fainé (CaixaBank): 1,1 milions (0%)
  • 13. Salvador Gabarró (Gas Natural): 1,1 milions (0%)
  • 14. Salvador Alemany (Abertis): 1 milió (-7,9%)
  • 15. Joaquim Coello (Applus+): 880.000 euros (+489%)
  • 16. José María Serra Farré (Catalana Occident): 753.000 euros (+0,5%)
  • 17. Francisco José Arregui (Catalana Occident): 727.000 euros (+1,4%)
  • 18. Eloi Planes (Fluidra): 610.000 euros (+61,5%)
  • 19. Jordi Mercader Barata (Miquel y Costas & Miquel): 608.000 euros (-1%)
  • 20. Joan Molins Amat (Ciments Molins): 512.000 euros (+7,8%)
  • 21. Antoni Zabalza (Ercros): 510.000 euros (-0,003%)
  • 22. Jorge Gallardo (Almirall): 450.000 euros (0%)
  • 23. Luis Hernández de Cabanyes (Renta Corporación): 416.000 euros (+265%)
  • 24. David Vila (Renta Corporación): 324.000 euros (+27,6%)
  • 25. José María Vidal Vía (Desa): 154.000 euros (-5,5%)
  • 26. Francesc Homs (Fersa): 90.000 euros (0%)
  • 27. Joaquim Maria Gabarró (Inverfiatc): 87.000 euros (1,2%)
  • 28. Jaume Dedeu (Cevasa): 85.000 euros (+2,4%)
  • 29. José A. García-Albi (La Seda): 13.000 euros (-83%)

Un treballador català que cobri el sou mitjà trigaria uns 655 anys a guanyar el que va rebre l’any passat l’executiu més ben pagat d’una empresa cotitzada catalana. ¿Són massa elevats els sous del alts executius de les companyies que cotitzen a la borsa? El debat hi és. El mateix Salvador Gabarró, president de Gas Natural -la primera cotitzada catalana per beneficis-, ho reconeix. Els salaris que cobren els directius de “certes empreses” de l’Íbex-35 són una “vergonya”. Així de clar ho va deixar anar al Cercle d’Economia. “Ens hem passat de llarg”, afegeix, en referència a un model de desigualtats creixents entre els que cobren més i els que cobren menys dins una empresa. A més, el president de Gas Natural considera que aquestes companyies s’han contagiat del model dels Estats Units, “que encara és pitjor”.

No és l’únic. El president d’una altra cotitzada catalana que no paga precisament malament als seus empleats i que prefereix quedar en l’anonimat també reconeix que els sous dels alts executius són exagerats. Però matisa que hi ha un element de mercat. Són els sous que s’han instal·lat en aquest tipus de companyies. Per tant, diu aquest directiu, “el que es fa és mirar els altres i intentar no tenir els sous més alts, però tampoc quedar fora del que marca el mercat”. En el fons, reconeix, cal retenir el talent, i la retribució forma part de les armes que té una empresa per impedir que els alts executius se’n vagin a una altra.

Segons les declaracions de les mateixes empreses a la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), els consells d’administració de les cotitzades catalanes es van repartir l’any passat en total una mica més de 81 milions d’euros. Això suposa l’1,6% del benefici net d’aquestes companyies. Les retribucions dels consells d’administració reflecteixen també la millora general de la situació. Els més de 81 milions que van rebre l’any 2014 suposen gairebé un 44% més del que s’havien endut el 2013, en una xifra que inclou les indemnitzacions per acomiadament. Això sí, puja més el benefici de les empreses que la retribució dels consellers, ja que els guanys de les cotitzades catalanes van ser de 4.847 milions, un 160% més.

Però aquesta és la tendència general. El cert és que no totes les empreses van guanyar més que l’any anterior, ni tots els consellers van tenir una remuneració superior. També n’hi ha que van cobrar menys que fa un any.

A més, hi ha casos puntuals que provoquen una desviació. Les remuneracions més altes als consells d’administració el 20014 van ser les de CaixaBank (21,2 milions d’euros) i Applus+ (12,2 milions). Però en tots dos casos hi ha fets puntuals: en el cas de CaixaBank, la indemnització per la destitució del que era el seu conseller delegat, Joan Maria Nin, i en el cas d’Applus+ la prima que el seu primer executiu, Fernando Basabe, va rebre per la reeixida sortida a borsa.

Nin va ser l’executiu més ben pagat l’any passat. La indemnització de 15 milions d’euros que va cobrar, més el sou pels mesos que va exercir les seves responsabilitats, sumen gairebé 16,3 milions d’euros. El seu substitut, Gonzalo Gortázar, va guanyar 1,1 milions l’any passat. En el cas de Basabe, entre el sou i la prima, va guanyar 10,9 milions d’euros. Tots dos figuren entre els cinc primers executius més ben pagats de les empreses espanyoles que cotitzen a la borsa, Nin en la primera posició i Basabe en la cinquena.

El cert és que hi ha preocupació per les elevades quantitats que reben els màxims executius de les empreses que cotitzen. Fins i tot la llei de societats de capital ja ha incorporat alguns principis perquè les remuneracions s’adeqüin a la grandària de la societat, als seus guanys o pèrdues i als estàndards de mercat. Però també ha mostrat preocupació la mateixa CNMV, que fa uns mesos va aprovar un nou Codi de Bon Govern que entra a fons en aquesta qüestió. Aquest Codi no té força de llei, sinó que fa recomanacions, però acaba servint per retratar unes empreses que han de facilitar al regulador tota la informació i, quan no compleixen les recomanacions, justificar-ne les raons. El Codi incorpora nou recomanacions en aquest sentit. Per exemple, diu que la remuneració dels consellers no executius no ha de ser tan alta per comprometre la seva independència. I és que de vegades la gent no vol mossegar la mà que li dóna menjar. En el cas dels consellers executius, estableix entre altres aspectes que la part variable ha de permetre comprovar si s’han complert els objectius. I que no es fixin objectius només a curt termini, sinó també a mitjà i a llarg termini.

Un aspecte que recull el Codi és el de la indemnització per resolució de contracte. Molts cops els acomiadaments acaben amb elevades indemnitzacions. El Codi de Bon Govern recomana que la indemnització no superi la remuneració íntegra de dos anys. Una condició que se supera de llarg, per exemple, en el cas de Joan Maria Nin.

El Codi de Bon Govern fins i tot recomana mecanismes perquè els executius hagin de tornar a l’empresa els incentius que hagin cobrat si després es demostra que no han complert amb els objectius que se’ls havien fixat.

La transparència també forma part de les recomanacions que fa el Codi. S’han de publicar els sous detallats i informar-ne els accionistes. Però no només dels diners percebuts, sinó també d’altres compensacions que tenen forma d’aportacions a plans de pensió per part de l’empresa o les opcions sobre accions pròpies. Un sistema que, per exemple, utilitza el Sabadell. En algun cas la remuneració no és per al conseller, sinó per a la societat accionista. És el cas de Dogi. La tèxtil del Mansou, controlada per Sherpa Capital, té un consell format només per persones jurídiques.

Segons els experts, la crisi ha fet més gran la bretxa salarial entre empleats i directius precisament quan patronals i sindicats estan negociant el pacte salarial. La baixada de salaris per guanyar competitivitat ha fet que els sous, de mitjana, hagin baixat sis dècimes a l’Estat, quan la remuneració dels directius ha anat en direcció contrària.

L’escletxa de sous preocupa no tan sols aquí. No hi ha estudis, però alguna aproximació periodística diu que de mitjana els alts executius de l’Íbex-35 cobren un salari 90 cops més alt que la mitjana dels seus empleats. A Suïssa es va proposar fins i tot limitar per llei la diferència de sous entre els alts directius i els empleats, perquè el més ben pagat no superés en més de dotze cops el que cobra el més mal pagat.

Les diferències al món anglosaxó són encara més grans. Als Estats Units no hi ha límit, però la SEC -l’equivalent a la CNMV- obliga a publicar els salaris dels executius de les cotitzades i la ràtio dels cops que supera el sou mitjà a la companyia.