Anacronisme
Les rebaixes del sector de la moda són un clar exemple de la inèrcia que arrosseguen algunes institucions socials i econòmiques, tot i que ja no tenen cap mena de sentit. En el passat, l'estructura productiva del tèxtil es basava en dues temporades de producte i un hàbit de consum estacional: la compra que es feia al setembre per preparar l'hivern i a partir del març per a la roba d'estiu. El comerç estava atomitzat, no hi havia grans cadenes i les botigues compraven a molts proveïdors adaptant-se a la seva clientela particular. En aquest marc tenia molt sentit que a final de temporada les botigues rebaixessin els seus estocs per donar-los sortida i generar liquiditat per seguir fent girar el negoci.
En contra
Avui els comerços multimarca representen menys del 25% de les compres. Els outlets, amb rebaixes tot l'any, representen més del 14% de les vendes totals de moda. Les cadenes que ofereixen un assortiment de renovació continuada amb producció pròpia són gairebé la meitat del mercat. Es pot comprar per internet a bon preu durant tot l'any. I seguim amb les rebaixes. ¿A qui beneficien, bàsicament? Als que tenen més quota de mercat, que poden fer produccions barates pensades especialment per a les rebaixes. Als botiguers tradicionals les rebaixes se'ls han girat en contra. Han d'assumir pèrdues molt importants.
Ritual
Cada vegada en queden menys. No els surten els números. No poden pagar els lloguers que es paguen en zones comercials de primera i les rebaixes acaben per enfonsar-los els marges. Queden les de barri de proximitat, que o bé es basen en una superespecialització amb assortiments molt limitats, especials, de preu alt, i en locals minúsculs, o bé en una competència ferotge en preu, aquestes últimes regentades per immigrants, moltes vegades xinesos. Però les rebaixes segueixen ancorades en l'imaginari col·lectiu, i són ja un ritual atàvic.
