Comunions
Dissabte a la zona alta de Barcelona, comunions a dojo. Nens vestits de mariner, nenes de princesa, pares encorbatats i mares guarnides; cotxes rutilants i mossens sense sotana complint rituals atàvics amb estressos moderns. El mossèn diu als nens que avui és un dia important perquè ells són importants. I que de la mateixa manera que ells se senten importants han de fer que els altres (els demés, com se sol dir) també se sentin importants. Jo no sé si els que escolten es queden amb la primera part o amb la segona. Em temo que amb la primera, la segona és la difícil. El catequista malda perquè els pares es comportin i no envaeixin l'espai amb aparells de gravació de tota mena.
Normals
Observo la cerimònia. Constato que molts fills dels catòlics espanyolistes de fa trenta anys s'han transformat en els catalans kumbaiàs d'avui. I que molts cristians kumbaiàs d'ahir són els seculars independentistes d'avui. Realment, en aquest país trenta anys de democràcia han desplaçat la centralitat política cap al catalanisme més normal, i amb una generació més no dubteu que la centralitat se situarà en l'independentisme normalitzat i transversal. No cal córrer. El camí està marcat i qui més qui menys forma part d'una comparsa...
Regals
Després de passar per l'església, arriba l'hora dels regals. Hi ha nens que els esperen amb candeletes. Altres semblen més indiferents. Potser és perquè ja tenen de tot i massa, saturats de tanta materialitat. Jo decideixo proposar al meu fillol passar una tarda junts, prendre una xocolata i xerrar una estona. Em fa molta il·lusió que no s'hagi trobat sorprès i li agradi la idea. Per mi és el millor regal, i potser ell se'n recordarà durant anys, potser més que d'un objecte material que probablement es consumirà quan el desig efímer s'esvaeixi com una boira matinal d'estiu...
Professor d'Esade i Consultor
